Aquest país continua a voltes amb l’educació, un tema que, lluny de generar consensos, aboca a posicionaments polítics i polititzats, fonamentalment perquè la nostra maquillada transició democràtica assimila (sense revisió ni tàbula rasa) tres discursos del règim dictatorial anterior: la religió, la llengua i la monarquia. I seguim embarrancats, després de 40 anys de democràcia i de declaració d’estat laic. I què millor que fer-ho a través de l’educació, que arriba a tots els infants?
Les lleis educatives posen més o menys accent en les qüestions segons qui sigui qui les faci. Ara en tenim una sobre la taula que vol tenir un major control sobre els centres educatius sostinguts amb fons públics (altrament dit escola concertada), com per exemple que no s’obligui a pagar quotes a les famílies usuàries, que aquests no esdevinguin centres d'elit per motius econòmics, que el repartiment equitatiu de l’alumnat eviti els centres gueto i promogui la integració social; que la coeducació sigui un eix transversal de l’escola, cosa que deixa fora de combat la persistència de les escoles que segreguen per gènere. La religió (la catòlica, clar) ha de deixar de ser matèria avaluable, ja que les creences formen part de l’àmbit privat en un estat laic.
Les llengües de l’Estat, totes elles, han de ser objecte de preservació i ús, com resa la constitució... I tot això, entre altres qüestions, aixeca polseguera i fa trontollar l’status quo d’allò que sembla intocable per herència i per manca de revisió democràtica. I surten els defensors d’aquest status quo amb proclames de manca de llibertat i d’imposició. Perdó? Qui vol imposar què? Si girem la truita, potser convenim que els impositors són històricament els que ara assumeixen el rol de víctimes...
