En açò m’ha fet pensar la carta aquesta que avui -dilluns- diu la premsa que ha rebut el Rei de no sé quants de militars retirats de l’Exèrcit de Terra. Encara que també diu la premsa que ja en va rebre una altra de semblant, però de retirats de l’Exèrcit de l’Aire. Tots d’alta graduació, clar.
M’hauria agradat creure que qui ho senti per primera vegada pensàs: «Idò, i què li deven dir?» Però la cosa trista, quaranta anys després del final de la dictadura, és que me sembla que bonibé tothom que estigui una mica al dia no ha de menester llegir cap carta per conèixer el seu contingut.
Aquest és un mal -més- d’aquest país. Que quan qualcú ralla des de les profunditats del sistema, sempre se sap què dirà i que, sovint, no resistiria les costures d’un sistema democràtic. Per paga, en el cas de l’exèrcit, hem de recordar que el seu cap superior és el Rei, que a més de no passar mai per les urnes, no pot ser jutjat.
Si hem de creure aquests militars retirats, allò que ells entenen per «pàtria» corre un perill molt gros, perquè el govern està conxorxat amb partits amb els quals no s’hauria de relacionar. No cal dir quins són. I encara pitjor, perquè el propi govern és «social-comunista»... amb totes les maldats que açò comporta. Obvien, clar, que estan rallant amb tanta lleugeresa de les persones a qui els ciutadans han donat el seu vot.
Per acabar-ho de pastar -potser per casualitat- les dues cartes semblen inspirades en els discursos de l’extrema dreta espanyola, en la seva campanya per fer recular aquest país als pitjors moments de la història. Potser a quan un cop d’estat militar va provocar la guerra més terrible i llarga de què tenim memòria, a més de quaranta anys d’indignitat col·lectiva.
Però precisament per aquest motiu, potser se li acaba de presentar al Rei la gran ocasió. No és cap secret que tots els rumor apunten a la seva condescendència amb els sectors més ultres del país. I amb un poder judicial caducat que continua prenent decisions com si res.
Tampoc no ho és, de secret, que amb motiu del referèndum català va mantenir una actitud agressiva en comptes de conciliadora, com correspondria a un monarca constitucional. Per a molts, aquell «¡A por ellos!» que encara fa tan de mal, va ser ratificat pel seu discurs del 3 d’octubre de 2017.
I per paga, el judici del cunyat i ara l’historial que arrossega son pare, i la seva aparent ignorància dels negocis que es cuinaven des de la casa reial, no l’ajuden a tenir bona imatge. Encara que d’aquesta «pàtria» ni de la dels desnonats, els aturats i els usuaris dels bancs d’aliments, les cartes dels militars jubilats no en rallen.
Ara té l’ocasió, el Rei, de fer pública la inconsistència de tots els rumors que l’alineen amb els sectors més reaccionaris del país. I d’acabar per sempre amb les expectatives que dipositen en la seva persona aquests militars jubilats. I d’altres que encara no hi estan, però que potser no han signat per por de perdre la paga i més coses.
És l’actitud que s’espera d’un cap d’Estat demòcrata, d’un rei constitucional, davant de tanta impertinència. Que deixi clara la legitimitat del govern i dels representants elegits pels ciutadans. I que proclami la seva neutralitat absoluta. I en aquest context, potser convindria també que, de passada, recordàs a aquests militars jubilats que, si algun sistema no ha estat legítim a Espanya, és el que van representar Franco i les institucions que l’acompanyaven. Però me pens que seria demanar massa.
Ara bé, com diu el refrany, «qui no fa quan pot, no fa quan vol». Encara que n’hi ha un altre de més rotund: «Qui calla ho diu tot».
