Confinats com esteim a molts de territoris, amb toc que queda i fronteres tancades entre municipis i tot, pendents que caigui del cel la pluja de vacunes i que surtin de l’infern els doblers que no arriben, assistim impassibles a l’espectacle diari de la política espanyola.
A Barcelona diumenge també es va celebrar el dia de la Constitució. Eren pocs, però bonu! La convocatòria l’havia fet el senyor Abascal -arribat exprés de Madrid- i els assistents eren potser uns dos-cents. Inclosos uns quants elements d’aquells que no voldries trobar en una nit fosca, ornats amb banderes nazis, que en aquests actes s’agermanen amb les espanyoles, com succeïa quan va acabar la guerra del 36.
No era com a Madrid, que n’han posat una de lluminosa que diven que fa quilòmetres de llargària, però unes quantes de roba, sí que n’hi havia. És el paisatge habitual de les convocatòries d’aquest ex diputat del PP que, sabent de quin peu calça, res que pugui fer retronar l’esperit democràtic no sorprèn.
Malament ho té la Constitució si a la segona ciutat d’Espanya és aquest personal qui l’ha de defensar. Tot dret cap sa síquia. Clar que també té uns altres defensors que deixa’ls anar. Les cartes que va rebent el Rei de militars retirats -i ja van tres!- són una bona mostra que la cosa està mal enfocada. Ells, els defensors de la Constitució!
Però darrere de les cartes mos arriba que també hi ha xarxes que relacionen entre si els signataris dels correus reial, els xats. I que s’hi poden llegir coses que, venint de qui venen, fan molta de por. Rallen de pronunciaments, de cops d’estat militars, d’afusellar a no sé quants milions d’espanyols... Com a distracció de jubilat no fa bona olor, i més si sabem que molts d’ells han estat els mestres de l’actual exèrcit... I per paga continuam sense saber què en pensa el rei.
A una al·lota de Viladecans, devora Barcelona, de nom Tamara Carrasco, la van enxampar per un tuit en què convocava a una manifestació. Se la van endur a Madrid i la van acusar de terrorisme, rebel·lió i sedició. Va fer uns dies a les presons de «la capital», la van confinar al seu poble durant un any i un mes i, finalment, l’han absolta dos anys més tard.
Què trobau que hauria succeït si hagués escrit que s’havia d’afusellar uns quants milions de persones? Clar que l’al·lota era una pobra administrativa -independentista per paga- i el militar del xat és tot un general i, a més, defensa la Constitució i es posa al servei del rei.
Però no són aquests militars retirats els únics que fan anar el xat. Enmig de la pandèmia hem descobert que també hi ha una associació de fiscals -la més grossa- que tira de la cosa. I que aquests dies que el Tribunal Suprem ha invalidat els permisos dels presos polítics catalans, aquests fiscals han fet festa grossa.
I han escrit coses com, a la presó, «d’on mai hauries d’haver sortit», en referència a l’expresidenta del Parlament, senyora Carme Forcadell, condemnada a 11 anys i mig de presó per haver mantingut la llibertat d’expressió al Parlament, en contra de les ordres del Tribunal Constitucional.
O han escrit també, en relació al senyor Junqueras, aquest que la justícia europea proclama -sense èxit a Espanya- que té inviolabilitat parlamentària com a diputat europeu, han escrit, dic, que, «s’haurà de menjar els torrons a la presó». Tot un exemple per als infants i joves del país, a qui sempre deim que han de ser prudents amb les xarxes socials i que hi ha coses que, una persona decent, no les escriu mai. Per dignitat humana.
Clar que hi ha coses pitjors. Com el Tribunal Suprem, que ara se sent prou valent per actuar a la contra del Dret Penitenciari i decidir, ell que els va jutjar i dictar sentència, com han de tractar els presos polítics a les presons. Els advocats del ram se’n fan creus. Prohibeix que tenguin els permisos que els correspondrien per dret penitenciari perquè diu que no s’han penedit de les seves malifetes... Amb aquests arguments, qualcú es pot pensar encara que no són presos polítics?
Hi ha un pecat original i és que la convocatòria d’un referèndum no és delicte a la legislació espanyola. I potser per açò el van convocar i per açò mateix els fiscals es van haver d’inventar una altra història per menar-los a la presó. Però darrere darrere qui més pateix és la Constitució, que és evident que fa anys que ha canviat de mans. Per un dia, jo li faré un homenatge i recitaré el seu article 25, punt 1, que diu:
«Ningú pot ser condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de produir-se no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent en aquell moment». Amén.
