Mentre a Espanya l’esport de la temporada sembla que és saber quanta gent podrem reunir a taula el dia de Nadal, de llei i d’amagat, a Alemanya ja ho han tornat a tancar tot fins a gener, escoles, bars i restaurants, i qualsevol indústria o comerç que no sigui imprescindible. I ara m’arriba que a Holanda també.
Clar que són dos països molt diferents d’aquest on mos ha tocat viure. I és en les situacions extraordinàries quan més se nota. La gran diferència, en aquests dies de pandèmia, és que allà el govern pot afluixar prou doblers perquè les empreses i els autònoms puguin sobreviure a la hibernació, i els reparteix deveres i sense burocràcia. I aquí no.
Perquè el problema que tenim no són les restriccions sanitàries i la seva afectació laboral, sinó la propagació del virus. Ara clar, si les restriccions no van acompanyades de suport econòmic per esmorteir el cop, la gent és desespera i renega de tot. De tal manera que un problema que és sanitari i econòmic, es converteix en polític. I és quan els governants acaben amollant corda i reduint les restriccions per calmar el personal.
Potser ara no és hora de recordar que Espanya està endeutada fins a les orelles i que com diven a Mallorca, «a pagès endeutat, cada any li és fallat». Però potser sí que és el moment de recordar les obres faraòniques i inútils que hi ha escampades arreu, començant pels 3.000 quilòmetres d’AVE, sense oblidar el frau fiscal i la corrupció privada i pública que fan de teloneres de l’espectacle.
Ara bé, en situacions com l’actual, ni aquesta no és prou excusa per no endeutar-se encara més, per treure els doblers d’allà on sigui -que hi són- i escampar-los entre els autònoms i a les empreses perquè aquest 30 per cent que ja es dona per segur que haurà de tancar i enviar el seu personal a l’atur, aguanti i no ho hagi de fer.
Un economista reconegut com és Sala-i-Martín, que ningú no podrà acusar de no defensar el capitalisme més pur, ho deia de forma incontestable en una entrevista. Quan s’acabi la pandèmia, l’economia se recuperarà amb molta celeritat, però només si hi ha empreses per fer-ho. I si ara desapareixen, llavors no hi seran...
Però aquí, si hem de fer cas als noticiaris, el problema és saber com passarem els dies de Nadal i si podrà venir la família que tenim a fora. Pixant fora de test com tantes vegades i amagant el problema real: que com més gent ajuntes, més s’escampa el virus i més se saturen els hospitals. Com deia el meu brigada, les coses cauen per la força de la gravetat i si no és així, pel seu propi pes...
Clar que n’hi ha que ho resolen deveres: fent hospitals de campanya que, per força, estan condemnats a no tenir ni els equipaments ni els professionals adequats, senzillament perquè, com diven a Catalunya, «no hi ha més aigua que la que raja». Encara que algun d’aquests hospitals ha estat una bona font de negocis incontrolats, com el que van fer a Madrid la passada primavera.
Però qui passa de pandèmies és tota aquesta constel·lació de «banderas victoriosas» i ideals rancis disposada a posar fora de joc el govern del senyor Sánchez, a qui al manco se li hauria de reconèixer el mèrit d’haver aconseguit aprovar, amb tant de consens, uns pressupostos que l’alliberen de la faixa dels del PP, vigents fins ara.
Els discursos que qüestionen la legitimitat del seu govern i la dels partits que li han votat els pressupostos, fan vomitera. Perquè més enllà que agradin o no, són els representants que ha triat democràticament la ciutadania. I que entre altres coses els van votar per acabar amb el cicle més corrupte de la política espanyola d’aquestes darreres dècades.
Costa de creure que sigui una casualitat que els partits que han donat suport als pressupostos del govern, tornin a estar en el punt de mira del Tribunal Superior de Justícia com aquell qui diu des d’ensoldemà de l’aprovació. En el cas dels catalans, amb la prohibició dels permisos a què haurien de tenir dret els seus presos polítics.
I en el dels bascos, amb la decisió de repetir el judici contra el senyor Otegi. Aquell judici que el Tribunal Europeu de Drets Humans va anul·lar, encara que massa tard, perquè l’homo ja havia complert la condemna que li va caure de sis anys i mig de presó. Potser ara decidiran que era massa poc...
Si d’alguna cosa es pot acusar el govern és de no tenir prou valentia per fer tot allò que va prometre. Des d’acabar amb les lleis del senyor Rajoy que coarten la llibertat ciutadana -llei mordassa- i els drets laborals, fins a tornar a la via política el conflicte català, que vol dir esborrar els judicis que ja tenen sentència i els prop de 2.000 que encara fan coa. I això només ho resol una llei d’amnistia, tant si la legislació la contempla com si no.
