El passat mes de desembre el Tribunal de Comptes Europeu, organisme de la UE, va advertir que, si bé les mesures adoptades per la UE i els seus estats membres per contrarestar l’impacte econòmic de la covid-19 han ajudat a mantenir en les UCI les empreses i llocs de treball, el desigual impacte de la pandèmia sobre els estats i la seva diferent capacitat per sostenir els seus teixits econòmics pot donar lloc a un increment de les diferències entre ells. Advertiment lògic, de sentit comú. El lamentable és que l’advertiment no assenyali les arrels del problema, les raons per les quals s’explica que, mentre Alemanya pot estalonar la seva indústria amb míssils, Espanya tot just tira amb morterets vells.
Recordem-ho. L’any passat la UE davant la paràlisi provocada per la pandèmia va reaccionar establint amb diligència una coordinació econòmica amb tots els 27 que va permetre, amb estímuls fiscals, ajudes estatals temporals i l’eliminació dels límits pressupostaris, parar momentàniament el cop. No obstant, la UE no va fer grans pagaments fins a darreries d’agost, com tampoc va passar a analitzar les raons per les quals les economies en el si de l’eurozona no convergeixen sinó que divergeixen. I mentrestant cada país l’any passat va portar a terme les mesures de suport a les economies al seu aire, essent l’Estat espanyol un dels més poc ambiciosos de tots en l’aplicació d’ajudes directes a les empreses i als autònoms. La situació, en espera dels ajuts de Brussel·les, no ha canviat.
El mes de juliol, el Consell Europeu va aprovar el programa de l’Instrument Europeu de Recuperació per un import de 750.000 milions d’euros per estalonar la recuperació pel camí de la sostenibilitat. Són els fons que s’esperen amb candeletes.
Malgrat totes les quanties de la UE (pressupost corrent més l’instrument esmentat) arribin a sumar en els propers anys 1,8 bilions, vist el passat recent i l’arquitectura de barraca de carboner de la zona euro, està per veure si aquestes mesures arribaran a impulsar el creixement i molt menys si ho faran de tal manera que augmentin la convergència.
Perquè el problema és triple. Davant economies desiguals i impactes de la malaltia també desiguals, les mesures econòmiques haurien de ser també desiguals. També no tots els estats tenen el mateix muscle, capital social i financer, per gestionar amb la mateixa eficàcia la situació i els ajuts extraordinaris. Cada estat té un passat recent que, o bé, com el cas alemany, estalona, o bé, com l’espanyol, llasta. L’euro, per acabar de reblar el clau, amb la seva mala estructura, condemna de manera perpètua els països del sud del continent.
Es faran mil subterfugis, es faran mil declaracions cíniques abans d’afrontar el nucli del problema, la bèstia, que només satisfà Alemanya i un parell de països més del nord: l’euro.
Mervyn King, economista i exgovernador del Banc d’Anglaterra, com també altres economistes i sociòlegs, només veu tres horitzons per l’euro. La primera, més inflació a Alemanya, la qual cosa els alemanys no estan disposats a admetre. La segona, un permanent i crònic atur en el sud, que no estem disposats a acceptar, i una tercera, una unió fiscal, amb transferències perpètues del nord cap al sud, que ni uns ni altres, per diferents motius, tampoc es poden admetre.
És evident que ara, batallant contra la pandèmia, no és el moment que cadascú marxi de la taula corrents, però és evident que com que l’euro no té remei possible el millor seria que els membres de l’eurozona en parlessin per tractar-ne un trencament pactat i mantenint la UE en allò factible. Perquè, si no s’afronta el problema, al final succeirà que el trencament de l’euro es realitzarà igualment, però de forma traumàtica i a les braves, i ni Unió quedarà.
