La notícia més trista de la setmana és el retard que acumula l’oficina menorquina de l’Institut Balear d’Afers Socials en les valoracions del grau de discapacitat. Es tracta d’un mal endèmic, condicionat principalment per la falta de metge.
Fa més de 10 anys que ho vaig viure en primera línia. A nosaltres, aquesta certificació ens va anar relativament ràpid, avalada per la incapacitació total permanent. El que ens va costar va ser el reconeixement de la dependència, i la possibilitat de cobrar l’ajut. En Rajoy ens va fer la guitza, i va ampliar el termini de resolució dels 6 als 24 mesos. I açò ens va trigar: 2 anys. Ho record com la pitjor època. Una malaltia greu, neurodegenerativa, requereix d’un suport extern en la cura diària, i un respir familiar.
La valoració del grau permet desgravacions fiscals, la tarja de mobilitat reduïda, qualque exempció, però -principalment- permet accedir als serveis de la Fundació per a Persones amb Discapacitat. Vam obtenir orientació de la treballadora social, el suport d’una fisioterapeuta, i puntualment d’una logopeda. Aquí hi ha la clau per fomentar la capacitat i l’autonomia, per afavorir el benestar.
Les prioritats de les persones amb diversitat funcional no són les mateixes. Quan un està malalt, o quan un acompanya un malalt, tot canvia. Barata la perspectiva del temps i de les coses, i l’estat d’ànim. S’ha d’aprendre a conviure amb la nova realitat, i l’acompanyament constant és clau.
