De nou, el 8 de març. El Dia Internacional de la Dona és aquell moment que utilitzem per reivindicar el feminisme, i denunciar el masclisme i els micromasclismes, les diferències entre uns i unes, molts i moltes, en definitiva.
Altra vegada hi dediquem lletres, manifestacions, conferències, tertúlies, munts de bones voluntats que no signifiquen el suficient, perquè sempre hi ha qualque fet nou que ens perjudica. Enguany, la covid-19 ha accentuat la bretxa de gènere en la majoria d’àmbits i la pandèmia ens ha danyat el triple: per la salut, les cures i la violència masclista. El fet de fer-nos responsables del benestar de les persones dependents ja succeïa abans, igual que les tasques domèstiques, rol que continuem assumint en exclusiva. I els salaris, majoritàriament menyspreats en comparació als dels homes.
Farem balanç, sense haver de celebrar nous assoliments. Seguirem proposant l’educació com a solució de tots els trastorns humans. Educació no només a les escoles, ni a les cases, sinó també fent un control exhaustiu dels programes televisius i dels continguts a les xares socials.
Que sigui difícil combatre la desigualtat, no vol dir que hi haguem de renunciar. I és igual si som intel·ligents o no, per acabar amb el masclisme bastaria que tothom en fos conscient. No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure! Si s’accepta i es reconeix, s’hi posarà solució.
08/03: És molt cansant, haver de reivindicar el mateix any rere any.
