De què anam?

Rebaixes polítiques de primavera

|

Valorar:

Encara succeirà que la pandèmia, com si fos un brou, ha servit per rebullir les misèries polítiques d’aquest país del blanc o negre. Vist amb ulls tan perifèrics que són insulars, espanta escoltar el tot o res que sempre han predicat tants de polítics de les Espanyes i que ara torna a estar en plena efervescència.

Darrere hi ha interessos personals, com a tot arreu, però encara més aquesta falta de tradició democràtica que hem heretat de la dictadura, quan la repressió de qui pensàs diferent feia fàcil governar. Quan a la ràdio i a la tele només senties un discurs, perquè la censura n’esborrava qualsevol altre.

Quan sents a dir a la presidenta del PP de la Comunitat de Madrid que «si te llaman fascista es que estás en el lado bueno», no pots evitar el record del passat. Ni el tremolor que provoca comprovar que aquella aberració de la història continua viva com els ous de serp de les llegendes.

La política de tots aquests anys de democràcia no s’ha pogut alliberar del principi que hi ha el «lado bueno» -que vol dir que també hi ha el costat dolent- que ha marcat el país durant segles. Els intents del president Adolfo Suárez de construir una dreta democràtica i dialogant van fracassar. Tant, que hi va haver cop d’estat i tot.

I després, govern darrere govern, tot ha estat un camí enrere amb la complicitat o la miopia de l’altre president fundacional, Felipe González, per més que arribàs avalat per la socialdemocràcia alemanya. Ningú no podrà negar que s’ha avançat molt en aquests anys, però tampoc que sembla que tornam a ser al punt de partida en el debat democràtic.

Perquè el que torna a estar en qüestió a Espanya, és la democràcia, que vol dir respectar la voluntat de la gent expressada a les urnes. Va començar, com tot sol començar en aquest país, a Catalunya, quan van esquarterar el seu Estatut. Va continuar amb el traspàs del debat polític a uns tribunals de justícia que es neguen a entrar a Europa. I ha acabat amb el blanqueig del feixisme, el pitjor enemic de la democràcia perquè cria dins d’ella.

Hi ha tants de descosits que més tost sembla lògic que hagi esclatat tot a la vegada. Amb la monarquia qüestionada i amb la pandèmia per enmig, i la crisi econòmica que ve darrere. I les eleccions de Catalunya -una altra vegada Catalunya-, han estat la gota final. Perquè els resultats no han satisfet a ningú, però sobretot als partits de filiació espanyola.

N’hi ha prou de fer un repàs. El PSOE s’ha situat com a primer partit, però el seu mascaró de proa -el senyor Illa- no ha aconseguit imposar-se a una majoria que torna a ser, tossudament, independentista. I açò vol dir que la majoria socialista no pot collar ERC al Congrés i continua condicionada per aquest partit català... Si no és que troba un soci alternatiu més ben vist per l’Espanya del «rompe y rasga».

Potser aquesta és la mare dels ous de l’aventura de Múrcia. Que consistia en aliar-se amb Ciudadanos i cedir-li la presidència de la comunitat autònoma que ara ostenta el PP. Ciudadanos, el partit del va i ve, després de quedar tos (de tondre) a les eleccions catalanes, presagi del seu esfondrament definitiu, devia rebre la proposta com l’alè de Déu.

Però allò que la senyora Arrimadas va interpretar com el miracle de la resurrecció, ha acabat amb els seus diputats murcians a les files del PP. Potser no havia valorat que el seu personal ja està convençut que no farà carrera dins d’un partit amb forma de penell.

Unidas Podemos, per la seva banda, també va obtenir un resultat ben magre. No li va servir de gran cosa estar instal·lat al govern d’Espanya ni tenir la senyora Colau d’alcaldessa de Barcelona, encara que sigui per la gràcia d’aquell senyor Valls -ex primer ministre de França- que també havia d’acabar amb el catalanisme i que ja ha tirat la tovallola.

Els resultats d’Unidas a Catalunya eren l’auguri de la seva reculada a tot Espanya. I participar del govern del president Sánchez ja s’ha vist que no l’ajuda a reforçar la seva imatge. Potser per açò el senyor Iglesias ha tingut tanta frissera per saltar a les eleccions de Madrid, per veure si recupera la credibilitat. I se li ha de reconèixer el mèrit.

Finalment el PP, va tenir el seu pitjor resultat a les eleccions catalanes. I va comprovar que si li quedava poca cosa, Vox se la prenia. Atrapat entre els seus cadells de la formació extremista i el rosari de judicis per corrupció -ara toca Bárcenas-, bé havia de fer alguna cosa.

I la senyora Ayuso, que és maleducada i irresponsable fins i tot davant la pandèmia, però llesta, s’ha muntat unes eleccions a la seva mida. A la campanya serà més demagoga que els seus amics de Vox. Ja diu ara que s’haurà de triar entre «comunisme i llibertat». De comunisme, res. I de llibertat, associada amb el seu partit, només remet als més de 700 càrrecs del PP jutjats per corrupció. I de la grossa!