Sembla que hi ha interès a fer-nos confondre les coses. Com si qualcú pensàs a treure benefici de la reducció del món al blanc o negre. Però és evident que la realitat és molt més complexa i que si caus en el parany estàs condemnat a dur clucales tota la vida. Com el ases de sínia.
M’ho fa pensar la campanya que ronda els informatius sobre el cas dels ocupes. I d’entrada està clar que jo no vull que ningú m’ocupi sa casa. Ni que ocupin la de ningú. I és un escàndol que els senyors diputats i diputades del «Congreso» encara no hagin trobat solució a la indefensió que comporta que qualcú s’instal·li a ca teva i no el puguis treure ni amb déu i ajuda.
Però, ja que rallam de cases, encara és més escandalós que hi hagi tanta gent -i la cosa va en augment- que no pugui tenir accés a un forat on viure. Per feina que faci, perquè els lloguers -ja no rallarem de compra- fa anys que s’han disparat, mentre els sous continuen aturats. Així es va resoldre la crisi del 2008.
És un problema de mercat, diven. Però no és ver. És un problema de dignitat. Mala cosa quan hi ha carta blanca per especular amb el dret de les persones a tenir un coberxo digne. I ja fa massa estona que el negoci engreixa les grans empreses i els bancs que s’hi dediquen.
Repassant què succeeix fora del reducte refractari a les lleis europees en què s’està convertint Espanya -un altre dia en rallarem-, podem comprovar que arreu hi ha problemes d’habitatge. És una qüestió que té mal resolta aquesta societat mercantil en què vivim. Però així i tot, sembla que a fora ho tenen millor que aquí.
Amb quatre nombres queda aclarit. A Àustria, el 25 per cent dels habitatges són de caràcter social. Açò vol dir, de promoció pública, al marge del mercat de l’especulació. A Holanda, ho són el 30 per cent. I a Espanya, què? Idò a Espanya el 2,5 per cent. Açò sí, tenim més línies d’AVE que ningú. Els segons després de la Xina!
Per posar un exemple de les conseqüències d’aquest desastre planificat, que es multiplica a les ciutats grans, encara un nombre més: a Barcelona, durant la pandèmia, i per més que autoritats i bancs vulguin fer creure que ara tenen més «consideració» amb la gent que ho passa malament, cada dia s’executen entre 7 i 8 desnonaments. Una mitjana que no és diferent de la de moltes ciutats d’Espanya.
Així que, podem estar molt en contra de les ocupacions, i més quan tantes vegades estan instrumentalitzades per màfies i enganys als més innocents. Però el problema és molt més gros. Tan gros que, o s’aborda d’una vegada el problema de l’habitatge social per a tothom que l’hagi de menester o a haurem de callar amb els ocupes.
Diputats i governants diven que fan una feinada, però sembla que els hi ret poc. Perquè sinó, ja faria anys que haurien resolt aquest problema bàsic de justícia social, amb lleis sòlides contra l’ocupació i a favor de l’habitatge social. I amb inversions que serien més justificables que les que ara es fan per engreixar les empreses de l’Ibex.
Precisament ara, la llei de preus dels lloguers ha provocat una guerra entre els socis de govern. Però aquest és el seu problema. No cal prendre partit per veure que la falta d’habitatge degrada la societat i provoca desafecció entre els joves. I que mentrestant, milers de pisos de les grans immobiliàries crien teranyines damunt dels quaranta mil milions que es van regalar als bancs en la darrera crisi.
Clar que fora del govern n’hi ha uns altres que tampoc no ho veuen d’aquesta manera. I els millors exemples els tenim a Madrid. La batlessa Botella (esposa del senyor Aznar) va vendre en el seu dia 1.800 pisos socials a un fons d’inversió privat. Ni la Justícia ni el Tribunal de Comptes li van passar factura. Potser és una casualitat que la majoria d’aquest tribunal havia estat nomenada pel seu partit.
I ara mateix, la presidenta Ayuso manté plets davant la Justícia per no haver de revertir els bonibé 3.000 pisos socials més que, la Comunitat Autònoma, es va vendre també a un fons d’inversió privat. Clar que rallam de la mateixa presidenta que, segons diven, guanyarà les eleccions per haver mantingut oberts el bars de l’autonomia on la pandèmia ha provocat més mortaldat.
P.S. Però tot i aquests despropòsits, avui seria injust no recordar que, aquest mateix Congrés que ret tan poc per a les coses serioses, acaba d’aprovar una llei que sí que ho és. Una llei històrica en favor de la dignitat de les persones: la llei que ens dona dret a decidir la pròpia mort quan la malaltia provoca un patiment insofrible i sense esperança de futur.
Allò que no s’entén és que els senyors diputats hagin arribat tan tard a reconèixer un dret que no cal que el dictin les lleis, perquè el seny ja ho fa.
