Les campanyes electorals, igual que la jornada de reflexió, s’haurien de suprimir. No serveixen de res. Mirau l’espectacle de Madrid. Avui una campanya electoral només és útil perquè els experts en màrqueting posin en pràctica els seus coneixements. L’objectiu és «donar la nota» i com més alta soni millor. Per exemple, en una entrevista en què la protagonista redueix la idea de llibertat als bars oberts i que «en Madrid no te encuentras a tu ex» es converteix en un tema central de campanya. Els mitjans fan seguidisme de l’espectacle. Mentre una emissora de ràdio feia una enquesta als escoltadors sobre si la campanya els ha servit per entendre les propostes de solucions als problemes de Madrid.
Imaginau la resposta. Però al final penses que als ciutadans els agrada més l’espectacle que no el detall d’un programa electoral. Si la Rociíto es presenta, guanya. És un dels obstacles de la democràcia real, la manca d’interès i de responsabilitat social dels votants.
Per altra banda, les estratègies de comunicació porten a un major protagonisme dels extrems. Són els radicals els que marquen l’agenda. Posar en el centre de la campanya les amenaces dels sobres amb bales i la seva conseqüència, l’objectiu del cordó sanitari amb Vox, permeten guanyar vots a UP i a la ultradreta. Tensar els dies previs a la votació sempre va a favor dels que ho provoquen.
L’única cosa útil de les campanyes són els debats per televisió. Si no es descontrolen, poden ser una eina eficaç per descobrir la capacitat de gestió dels candidats i la seva forma d’actuar perquè un votant pugui respondre: de qui te’n refies? Haurien de ser obligatoris per llei. I no un debat, sinó tota una programació per garantir el dret que tenen els ciutadans a conèixer i valorar les persones que, mitjançant la votació, contractaran perquè treballin per a ells.
Més que cordons sanitaris contra algú, s’haurien de prendre mesures sanitàries per curar el sistema i protegir-lo de virus.
