De la concessió de premis, de tot color, se n’abusa. Haurien de ser pocs i bons, però la massificació els devalua. Aquells que els donen saben que el cor humà és dèbil i la temptació de veure’s premiat és massa golosa. A qui no li agrada una llepadeta de mel?
Un dels premis que a jo més m’ha agradat és el que no va rebre Josep Maria Quintana el 2012, quan va renunciar als 20.000 euros del «Llorenç Villalonga» (Premis Ciutat de Palma) com un gest de disconformitat amb la política lingüística del Govern. Renunciar a un premi té a vegades més valor que no rebre’l.
Del que no tenc cap dubte és que Fina Salord mereix un reconeixement dels menorquins, de tots aquells que estimen la terra, que al final no és més que un sediment de cultures on creix el que s’hi sembra. I la professora Salord ha fet molta feina llaurant els camps del coneixement cultural, les lletres dels il·lustrats, l’acció de l’Institut Menorquí d’Estudis. Ara s’ha jubilat de la feina oficial, però no de la científica professional.
De la polèmica per la concessió del premi Maria Lluïsa Serra-Taula d’Or, crec que es poden treure algunes conclusions.
Queda lleig que l’equip de govern del Consell li doni el premi quan la seva germana és consellera, tot i que segur que no ha intervingut directament. Indirectament, per part del conseller del mateix partit hi ha una simpatia personal evident. És igual de lleig que l’oposició s’abstingui de concedir el premi a una persona que s’ho mereix sobradament. Haguera pogut fer la crítica legítima i després votar a favor. L’oposició, possiblement, mai li donaria el premi a Fina Salord per la seva defensa de la nostra llengua, com si aquest fos un pecat del qual penedir-se. Generositat és una paraula buidada.
Fins ara tots aquests premis s’havien donat per unanimitat. Convindria constituir el Consell de Cultura de Menorca perquè la decisió no sigui personal.
Enhorabona, Fina Salord. Ja saps que mai plou a gust de tothom. I sobretot que mai deixa de ploure.
