En temps dels romans, les ciutats tenien fonts d’aigua potable distribuïdes pels carrers i un clavegueram subterrani que assegurava l’evacuació dels sucarells. Segles més tard, l’aigua tornava a arribar amb dificultats i, a falta d’abullons, els orinals s’abocaven directament al carrer.
Tot i la progressiva recuperació de la higiene pública, no és una broma que l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria quedàs sorprès en la seva visita a Maó, en ple segle XIX, pel carro dels sucs. Un servei de porta a porta que donava solució a un problema higiènic que moltes ciutats encara no tenien resolt.
Vull dir que, tot i els avenços el món va i ve. I que s’ha de tenir una fe cega per creure que tot serà cada dia millor. La pandèmia va ser una sorpresa per a tota aquella gent que estava convençuda que aquestes coses ja no poden succeir. I va reaccionar ben igual que cada vegada que el món s’ha trobat amb un imprevist.
Amb temor la majoria i amb incredulitat uns quants. I encara uns quants més, disposats a rebentar-ho tot amb l’esperit del carpe diem, de xalar com sigui perquè el món s’acaba. Clar que, entre tots, també hi ha aquells que necessiten cercar sempre un culpable...
A la primeria de la pandèmia semblava que tot era culpa de les autoritats, que no havien estat prou previsores i que no havien acumulat centenars de milions de mascaretes per si un dia eren necessàries... Però tant com s’adoptaven mesures cada vegada més restrictives, la culpa de les autoritats ja era una altra: que interferien l’economia.
Una cosa és evident, al manco en el cas espanyol, que els ajuts econòmics han estat insuficients i han arribat tard. Però aquest és un tema del qual ja hem xerrat moltes vegades.
La qüestió és que va arribar a semblar que les restriccions horàries, les limitacions de circulació i les restriccions de comerços i locals públics, no eren per culpa de l’epidèmia sinó per mala fe de les autoritats... Però cada vegada que s’ha obert una mica la porta i, en conseqüència l’epidèmia ha tornat a créixer, la culpa ha estat una altra vegada de les autoritats, «que no saben què fan».
Hi ha una explicació per tot açò, tan simple que ningú no la vol acceptar: que el control que tenim sobre el món és molt més limitat que no ens pensam. I que les autoritats ben segur que la poden cagar, però que la seva capacitat de reacció davant un imprevist és limitada i demana temps, com totes les reaccions humanes.
Supòs que tothom que tengui representació pública tenia ben clar que s’havia de salvar la temporada d’estiu com fos. L’any passat també ho van intentar i ningú no els hauria perdonat que no ho fessin. Per açò enguany han estat més prudents en els mesos previs, per intentar que la situació s’aclarís abans dels mesos turístics.
Però ai déu meu, què ha succeït! Que quan obres la porta no saps quin vent hi entrarà ni si tindràs prou força per tornar-la a tancar. Els cràpules britànics de Magaluf encara no han arribat, però ningú no havia previst que també hi ha els espècimens juvenils peninsulars.
Tot són facilitats perquè viatgin a les Balears, sobretot quant els vaixells encara no omplen i els hotels encara estan buits. L’economia s’ha de salvar com sigui. Però ara que han anat maldades, la culpa és naturalment de les autoritats.
A Menorca tenim un problema amb les festes tradicionals, començant per la de Sant Joan, i enguany s’ha pogut veure ben clar. I és que estan condemnades a morir d’èxit. Són tan sorprenents per a tothom que vengui de fora, que la propaganda s’escampa sense necessitat de cap promoció.
I hem estat tan poc prudents, autoritats, famílies i individus, durant tants d’anys, que amb ulls de fora les colcades ara ja formen part del mateix paquet que les borratxeres i els pixums de carrer. I de la vomitera d’adolescents sense prou criteri per posar límits. I no és per culpa d’ells.
En la vida tot penja d’un fil i quan s’ha decidit viure en exclusiva del turisme, encara més.
