No tinc la sort de conèixer personalment en Joan Cardona Méndez, però ahir va injectar-nos una vacuna d’orgull i d’autoestima amb la seva gesta històrica aconseguida als Jocs Olímpics de Tòquio. Un bronze amb regust daurat i primera medalla d’un menorquí en vela, que com escrivia encertadament en Lluís Orfila, «una suerte de guiño a nuestra esencia insular que la primera medalla conquistada por un deportista local en una disciplina individual se materialice en el hàbitat marítimo».
Sens dubte aquest podi hauria de servir-nos per replantejar quina prioritat li estem donant a la pràctica d’esports nàutics en la nostra idiosincràsia com a illencs. Perquè si ningú es pot qüestionar que a Andorra o la Vall d’Aran l’esquí hagi de ser la disciplina que tothom ha de poder aprendre i practicar, a les illes també entenc que hauria de ser el mateix amb la pràctica nàutica, allunyada de clixés que la titllen d’elitista. Una funció que ha tingut el suport públic del programa Vine a Navegar impulsat pel Consell Insular de Menorca amb la complicitat dels clubs nàutics de l’illa per iniciar-se a la pràctica de la vela, però que entenc podría ser molt més ambiciós si es volgués.
El baró Pierre de Coubertin va crear del no-res el moviment olímpic. Va renunciar a la carrera militar que li marcava la tradició familiar per dedicar-se a la seva principal passió, la pedagogia, interessant-se pel paper de l’esport a l’educació dels joves.
A Menorca tenim les bases per girar encara més la mirada cap al mar i el seu potencial esportiu i posar-lo a l’alçada d’altres disciplines tan practicades aquí com el basquet o el ciclisme. Només és qüestió que ho vulguem. En Joan Cardona segur que també ho comparteix.
