A risc de de fer-me poc grata per a certes sensibilitats, em declaro ferma defensora de la vacuna contra la covid-19. Penso que en aquesta situació que ens ha tocat conèixer i viure es fan necessaris posicionaments clars per no engreixar el desconcert regnant arreu per molts i diversos motius.
Dit això, també és cert que la vacunació no és obligatòria per llei i que les autoritats sanitàries, malgrat existeixi un Decret que permetria imposar la vacunació obligatòria per a personal treballador de l’àmbit sociosanitari (hospitals, clíniques, residències, etc.) no l’han desenvolupat ni tenen intenció de fer-ho, de moment. Paral·lelament, però, el cercle s’estreny per a persones no vacunades: les gerències de diferents empreses, públiques o privades, poden demanar als seus treballadors que es facin PCR regularment per garantir que no són portadors del virus; l’entrada als actes culturals i esportius, a partir del 14 d’agost, només serà permesa a persones vacunades o que puguin garantir amb una prova recent la seva salut; l’accés a entrenaments en equip o gimnasos també estarà (sembla ser) supeditada a l’anterior condició; per agafar un avió ja fa temps que la cosa funciona també amb les mateixes premisses. De diferents països, i com un degoteig, ens arriben notícies de més restriccions a persones sense pauta de vacunació…
I em demano si no seria més clar i més simple, en lloc d’anar implantant mesures persuasives indirectes, tenir la valentia d’exigir la vacunació a tota la població, per responsabilitat col·lectiva, per empatia amb l’altre i com a acte de generositat vers el bé comú. Una decisió impopular, arriscada i que des de la praxi política deu ser difícil d’assumir… I la coerció, és més o menys cara per als que governen…?
