Fa quinze dies vaig exposar que sempre cal posar ulls fits als comportaments de la gent i pensar abans d’etiquetar-la a la babalà, tot per explicar que soc de l’opinió que l’extrema dreta actual només té uns aires de família amb la dreta nazista. El vell proverbi àrab «els homes s’assemblen més al seu temps que als seus pares» és oportuníssim per reblar el clau d’aquest advertiment i també per recordar una sentència de l’historiador March Bloch que darrerament m’obsessiona: els homes generalment no canviem de vocabulari quan canviem de costums.
Un bon amic em va insistir, amb motiu d’aquestes pensades meves sobre els comportaments, el ball de valors i els vocabularis, que també la paraula «esquerra» és anacrònica i que n’hauríem d’inventar una altra per definir els partits i els votants que s’autoproclamen d’«esquerres». A la vista dels canvis que s’han produït en els darrers quaranta anys, li he de donar la raó. Perquè, fixem-nos-hi be, quins costums acompanyaven el nom, què era l’esquerra del segle XIX i d’una gran part del segle XX, fins inicis de la dècada de 1990?
Històricament, els moviments d’esquerres partien d’un malestar moral bàsic i primari de la gent, compartit de manera transversal, per la consciència de la injustícia de l’explotació del capital per bastir, mercès l’estudi dels sistemes pels quals es generen les desigualtats, polítiques amb l’horitzó de transformar i superar els estats de coses injustos. Aquestes polítiques, considerades com a formes per afrontar els mals socials, es feien a través de moviments de base (sindicats, partits i associacions) i també intervenint en les institucions democràtiques. A la vegada, sempre van necessitar d’investigadors socials i d’intel·lectuals, estiguessin directament compromesos o als marges de la política, per analitzar les arrels dels problemes i aportar idees.
D'uns vint a trenta anys a aquesta part, tot aquest món ha desaparegut, malgrat segueixin existint partits i votants (a Espanya, segons les enquestes, més del 60 per cent) que s’autoproclamen d’esquerres. El votant d’esquerres actual semblaria ben segur un home d’un altre planeta per un de fa cinquanta anys perquè la majoria avui ha oblidat, en primer lloc, que l’esforç intel·lectual i l’estima per l’estudi era un principi ètic dins la tradició i, en segon lloc, ha oblidat també el compromís de participació. Explicar ara a molts els esforços que es van fer durant la II República, o també en els primers anys de la Transició democràtica, perquè els col·lectius desfavorits tinguessin accés a l’escola i a les biblioteques perquè es considerava que el saber alliberava és com relatar històries de novel·la. Així mateix, els sindicats també avui estan en hores baixes i no diguem les associacions culturals. Les recerques en teoria i economia crítica queden en els espais acadèmics i no aconsegueixen trepitjar el carrer. Per acabar de completar el quadre, els partits han deixat de ser òrgans de debat i participació per ser simples plataformes d’accés a càrrecs polítics. Efectivament, tal és avui la composició de valors del votant d’esquerres que podem dir s’ha produït un bon tall respecte del passat. Ha quedat la paraula, però els comportaments han canviat.
Com s’ha pogut aquest capgirament? Per una banda, senzillament per la mort de generacions, per una altra, i em perdonareu que atorgui poca força al cervell com a motor independent i principal, per una modificació molt important dels modes de vida (les grans fàbriques on els treballadors es sociabilitzaven han quasi desaparegut a Occident, l’urbanisme dispers i l’anar en cotxe ha coadjuvat a no fer vida de barri i el treball en solitari no convida a pensar en els altres) i, per acabar, per la interiorització, induïda per les grans plataformes de consum, de l’antropologia neoliberal per la qual no hi ha societat sinó individus i no hi ha passat ni futur, només present, un infinit carpe diem. Per l’home d’avui, neoliberal, no hi ha projecte polític perquè només l’ara té actualitat. Vivim una època que podria prendre el nom de menfotista. El nihilisme, el fatalisme, el narcisisme, la depressió i el ressentiment són la norma.
Però, tanmateix, es segueixen donant situacions d’indefensió política i els partits que s’autoproclamen d’esquerres es segueixen presentant a les eleccions i també ocupant càrrecs de poder. Per altra banda, la política és i serà l’eina per intentar reparar els mals i les injustícies.
Sens cap mena de dubte, vivim en un interregne, en què el vell ha mort, però encara no ha sortit el nou. Romputs els vincles entre electorats i partits, hauran de sorgir (i si sorgeixen serà perquè es donaran canvis en les formes de vida amb la qual cosa podem tardar molt a veure-ho) nous comportaments per engrescar a conceptualitzar noves crítiques i economies polítiques d’esquerra per recuperar de nou la militància dels indefensos i menfotistes de la terra. Mentre no passi, potser hauríem de pensar si deixar pels diccionaris d’Història la paraula «esquerra» i inventar-ne una de nova que defineixi millor el que vivim.
