Algar, poble andalús que no s’ha de confondre amb la salada urbanització de Sant Lluís, vol demanar que les xerrades a la fresca entre veïns al portal de casa seva siguin declarades patrimoni immaterial de la humanitat. Els recoman que ho deixin anar.
Primer: és una feinada i un dineral. Amb el que està costant aquí convèncer la Unesco del valor d’un llegat brutal com el talaiòtic, no vull ni pensar el que hauran de fer a Algar per justificar la singularitat d’un costum equiparable a anar a caminar en grupet cada matí sense callar un segon o repassar l’actualitat senalla en mà a la botiga.
Segon: si ho aconsegueixen i aquest popular costum comença a aparèixer a les guies turístiques (algunes són una paranoia) aviat arribarà als portals d’Algar una legió de turistes que fotografiaran els veïns mentre comenten la qualitat enguany de les figues o la greu malaltia del cunyat d’una veïna. Donin per fet que, si un dels tertulians va un moment a l’urinari, algun foraster maleducat ocuparà la cadira per fer-se una selfie. Cosa similar succeeix amb les postes de sol a Menorca, fenomen de singularitat escassa (passa per tot i cada dia) però que genera grans aglomeracions de cotxes que fan cas a les recomanacions de les guies. Fins i tot apareixen a guies turístiques per a famílies amb fiets, quan una posta de sol genera en un fiet tant interès com la renovació del CGPJ o els fons Next Generation.
Tercer: si els turistes acabessin per voler viure les seves pròpies xerrades a la fresca, amb la possible aparició d’empreses dedicades a organitzar aquestes experiències (odiosa parauleta), es generaria un risc d’augment del preu de les cadires al poble, és a dir, una gentrificació mobiliària.
I quart: a Algar no han de patir pel seu patrimoni. L’encariment de l’electricitat, la precarietat laboral que reprimeix l’impuls de l’oci extradomiciliari, les cada cop més intenses onades de calor i la decadència del nivell del debat als espais públics fan que la preservació de les xerrades a la fresca estigui assegurada.
