Molt multitudinària devia ser la manifestació de Barcelona del seu 11 de Setembre quan la premsa del règim ha dedicat més atenció a aspectes secundaris que a la magnitud de l’acte. El diari «El Mundo» s’ha atrevit fins i tot a publicar una foto enganyosa en què sembla que eren pocs. En contrast amb la premsa internacional, que s’exclama per l’estesa de gent que hi havia.
Res de nou. Ara bé, si a ca teva s’atreveixen a manipular sense escrúpols les realitats que has vist amb el propis ulls, quina credibilitat pot tenir tot allò que ens expliquen d’altres països...?
Poc es podien pensar el senyor Rajoy i companyia que aquella campanya de signatures que van promoure l’any 2006, contra l’estatut que acabaven d’aprovar els catalans, culminaria en un moviment de separació que avui és el més potent d’Europa.
I que finalment ha romput les embastes de la democràcia espanyola. Perquè a dia d’avui, quina altra via hi pot haver si no és donar una sortida democràtica a aquestes reivindicacions? La repressió, la prohibició de partits, la informació falsa, que són les receptes que proposa la dreta, només servirien per tornar Espanya als orígens més foscos de la dictadura.
El fet és que si l’any 2006 el president Rajoy va aconseguir quatre milions de signatures, ara, el senyor Casado, que el volia emular envestint contra els indults dels presos polítics, sembla que no ha tingut un altre remei que baixar veles. Potser perquè recollir firmes contra tot allò que afecta Catalunya ja cansa.
I la realitat és que ni la covid, ni els tres mil imputats, ni les desavinences internes del moviment, ni la coincidència amb el cap de setmana, no han pogut aturar que els partidaris de la independència sortissin en massa al carrer.
Per paga, el calendari ha ajuntat aquesta mobilització amb la segona reunió de la taula de diàleg entre els governs espanyol i català. La segona, perquè la primera es va celebrar ja fa un any i mig, amb l’únic i miserable acord de convocar aquesta segona. Un acord que va permetre al PSOE, encara que alguns ja ho han oblidat, tenir els vots parlamentaris que necessitava per assumir la presidència.
Si tot va com diuen, avui dimecres a horabaixa s’iniciarà aquesta segona trobada amb la reunió prèvia dels dos presidents. Ara bé, segons la informació oficial, la primera cosa que faran serà decidir “els objectius i la metodologia de la taula”. Per als que no ens dedicam a la cosa, sorprèn que en un any i mig no hagin tingut prou temps per preparar-ho ben preparat...
Seria injust no donar valor a aquesta trobada, per més que també seria innocent confiar en els seus resultats. Durant aquests mesos, tots dos governs s’han manifestat amb prou claredat. El president Sánchez diu que vol rallar de tot, però hi exclou l’amnistia, l’autodeterminació i el referèndum. I el president Aragonès diu que ara només toca rallar d’aquestes tres coses.
Tots dos tenen l’esquena mal coberta, perquè el president espanyol sap que, per poc que ofereixi, se li envelaran damunt amb les urpes obertes totes les feres de l’oposició. Estalonades pels barons i els prehistòrics del partit propi. I el president català, per part seva, sap que si cedeix als cants de sirena, els seus socis de govern se’l menjaran viu.
Ja s’ha pogut comprovar amb l’esca que el govern espanyol va posar a la canya fa pocs dies: l’anunci d’una gran inversió a l’aeroport de Barcelona. Una inversió que toca, si tenim en compte que és l’aeroport que aporta la meitat dels guanys de tots els d’Espanya.
Però que arriba en un mal moment. Primer perquè s’ha entès com un intent de canvi de tema i de xantatge a la taula de negociació. I segon perquè l’obra es planteja amb tal despropòsit mediambiental que era evident que el soci imprescindible del govern català -la CUP- s’hi tiraria damunt.
Ara bé, el govern espanyol no ha esperat ni a contrastar la seva proposta per retirar-la. I açò ha motivat encara més crítiques a Catalunya. Han ensumat tant de fum de formatjada en aquests anys, el corredor mediterrani, les comunicacions ferroviàries de proximitat, els accessos al port.., que no és estrany. L’empresariat català valora en 45.000 milions d’euros el dèficit d’infraestructures provocat pel mal finançament que ha rebut la Comunitat.
Així és que avui capvespre veurem com comença l’encontre més important a què s’enfronta la política espanyola. De moment fa olor d’improvisació i de mal final. Però com sàviament en primer deien a Menorca, «ja ho veurem quan sigui cuit».
