Feia temps que Podemos no mos sorprenia amb qualque ocurrència de ses seues. D’ensians que es Marquès de Galapagar ha deixat sa política i viu com a bon burgès entre ses televisions i sa universitat, açò ja no és lo que era. Exigir a s’Estat que rompi relacions amb la Santa Seu mentres introdueix sa religió islàmica a ses escoles de Balears és una broma as costat de sa darrera que han amollat es neocomunistes en es Senat.

S’extrema esquerra nacionalista d’Andalusia, representada per Adelante Andalucía de Teresa Rodríguez, no afluixa amb sa seua creuada per oficialitzar s’existència d’un idioma andalús diferent an es castellà. La setmana passada, sa senadora Pilar González reivindicava «el andalûh» en es Senat: «El andaluz es nuestra lengua natural. Y no es inferior a ninguna otra lengua del estado. Lo hablamos sin complejos. Y tenemos, además, lingüistas andaluces con propuestas para una ortografía». Piulada que just després va traduir en «andalûh»: «El andalûh êh nuêttra lengua naturâh. Y no êh inferiôh a ninguna otra lengua del êttao. Lo ablamô çin complehô. Y temenô, ademâh, linguîttâ andaluçê con propuêttâ pa una ortografía». Antonio Manuel Rodríguez, professor de Dret Civil a sa Universitat de Còrdoba, va publicar ensoldemà: «Desde un punto de vista científico, el andaluz es una lengua natural. Desde un punto de vista jurídico, una modalidad lingüística reconocida en nuestro Estatuto de Autonomía». ¿Però és realment així?

Jurídicament, s’Estatut d’Autonomia reconeix «la defensa, promoción, estudio y prestigio de la modalidad lingüística andaluza en todas sus variedades»; en cap cas se reconeix una «lengua andaluza» diferent de sa castellana. Des des punt de vista científic, és a dir, lingüístic, s’andalús és sa varietat des castellà que se parla a Andalusia. No existeix argumentació històrica o filològica que justifiqui s’existència d’una consciència lingüística diferent a s’espanyola. No existeix cap gramàtica ni ortografia d’andalús de s’edat moderna, no tenim intel·lectuals, ni documents medievals, ni actes notarials que parlin d’idioma andaluz o de lengua andaluza. De fet, tenim sa prova de tot lo contrari: s’autor de sa primera gramàtica de sa llengua castellana de l’any 1492, Antonio de Nebrija, era andalús.

No seré jo qui negui a un poble es dret a defensar sa seua modalitat lingüística, i inclús d’elevar-la a sa categoria d’idioma. Açò ja ho van fer es nacionalistes catalans amb es manifest «Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria» de 6 de maig de 1934 impulsat per Pompeu Fabra. Quan es català era internacionalment considerat un dialecte de s’occità, es moviment catalanista va suposar un acte de secessionisme lingüístic, de ruptura des català respecte s’occità. Just de lo que ara es catalanistes mos acusen a balears i valencians que defensam sa nostra identitat lingüística. Però crida s’atenció veure com s’esquerra i es nacionalisme -avui ja indiferenciables- decideix quines regions tenim dret a tenir un idioma propi i quines no segons es seus interessos polítics.

Es 24 de juny de 2020, Laura Borràs va presentar una Proposició no de Llei en es Congrés des Diputats on demanava coses com «Reconèixer i declarar la unitat de la llengua catalana» o «vetllar perquè cap institució pública o empresa privada de l’estat espanyol fomenti el secessionisme lingüístic català en la seva activitat». Unidas Podemos mos va sorprendre a molts cap a bé presentant unes esmenes on demanava «Reconocer y declarar la unidad de la lengua, denominada catalana en Catalunya, valenciano en la Comunidad Valenciana y balear en las Islas Baleares, sin que este hecho suponga menospreciar otras denominaciones existentes». També va presentar una altra esmena on parlava de sa llengua catalana-valenciana-balear i no només ‘catalana’. Més tard, emperò, Podemos faria anques enrere i retiraria ses esmenes davant ets atacs des catalanisme a ses xarxes socials. Lucía Muñoz, diputada balear de Podemos en es Congrés, va excusar que «Evidentment no és la nostra posició, quan se’ns ha consultat ja estava registrada l’esmena. És un error, per això s’ha retirat l’esmena i votam a favor de la iniciativa».

S’article 8 de sa Declaració Universal des Drets Lingüístics diu que tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desarrollar i promoure es seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades. ¿Per quina raó científica Podemos nega sa nostra llengua balear o sa valenciana però exigeix es reconeixement d’un idioma ‘andalûh’ que no s’ha escrit mai? Per cap. És pura política. Però després diran que ells són «la comunitat científica», i que noltros som es qui polititzam sa llengua o que l’empram com a arma arrojadiza. Feis-vos sa punyeta!