L’empedrat de bacallà és un dels plats típics de la cuina catalana, especialment quan fa calor, una recepta tradicional a base de mongeta blanca, tomàquet, pebrot, olives negres i bacallà esqueixat en forma d’amanida i amorosit amb un bon raig d’oli, a poder ser, verge extra. El nom d’empedrat, a més, descriu molt bé el seu aspecte perquè les mongetes són com unes pedres on trobem, barrejats a bocins, la resta d’ingredients com si fos un bonic mosaic.
He de confessar que sempre he estat un enamorat d’aquest plat i precisament per això, vaig quedar francament desil·lusionat a un restaurant de Menorca quan tot just fa una setmana, em vaig trobar una proposta que res tenia a veure, però que s’anunciava com a tal. Ho vaig poder comprovar quan em van portar a la taula un plat d’arròs que representava que anava acompanyat de trossos de bacallà. Davant la meva incredulitat per si s’havien equivocat de comensal, la cambrera va insistir que allò era un empedrat de bacallà però com que va veure que jo feia cara de pomes agres, va fer venir la responsable de sala. Sense perdre el somriure, em van explicar que el cuiner era valencià, que aquella era la seva versió del plat i que segurament, s’havien oblidat d’avisar-me abans. Com que la cosa no anava ni endavant ni endarrere, finalment van optar per oferir-me una alternativa per sortir del pas del malentès generat.
Calia posar a la carta empedrat de bacallà si no ho era? Ser creatiu a la cuina vol dir això? Sincerament, penso que no. Mentre m’esperava, Sant Google va donar-me la resposta quan vaig trobar el nom del plat que en realitat m’havien portat, un arròs empedrat.
