Avui se’n ralla molt del terraplanisme. Per si no us ha arribat encara, és la teoria que vol demostrar que la terra és plana, que té com a centre el pol nord i que està envoltada d’una paret de gel d’uns 40 metres d’alçada, segons diven ells.
L’any passat, en plena pandèmia, un defensor de la cosa va construir un coet amb la intenció de fotografiar la “veritat” des del cel. Però l’invent no li va sortir gaire bé i l’homo va morir volant, però quan encara no havia arribat dalt. Potser la terra és plana, però el seu coet era un bunyol.
L’evidència sempre es pot negar. I si tens uns bons altaveus -doblers i poder- la pots repetir tant que la gent se l’arriba a creure. Un exemple recent el va proporcionar aquell president de l’estat més poderós del món, el senyor Trump, que receptava matar la covid injectant lleixiu a les venes. Els hospitals americans van haver d’atendre uns quants seguidors seus que li havien fet cas.
I és que sembla que l’evidència, el sentit comú i la demostració científica no tenen prou poder per convèncer a segons qui. Al contrari, els posen en guàrdia per atribuir a no se sap quines forces ocultes una conspiració contra la humanitat i contra les seves persones.
Els exemples podrien ser infinits, però ara el que està més de moda és l’oposició a les vacunes. La mateixa gent que respira l’aire viciat dels nostros cotxos, que compra aliments envasats farcits de conservants i que menja verdures que no se sap d’on venen, ben regades amb productes químics, té por de la química de les vacunes...
I fan un mal favor a la resta dels humans, encara que segons ells noltros actuam com a bens quan acceptam la punxada. El gran drama de la covid és que més de la meitat del món mundial encara no ha tingut accés a les vacunes i açò facilita que el virus evolucioni i muti en varietats diverses.
I hem fet el món tan petit, amb tanta comunicació aèria, tant si és pla com si és redó, que aquestes varietats s’escampen ràpidament i arriben arreu. El món occidental no ha dedicat gaire esforç a omplir de vacunes els països pobres. I si no en tinguéssim prou amb aquesta miserable actitud, hem d’aguantar també la misèria dels antivacuna locals.
Però el terraplanisme té moltes altres expressions. I si alguna cosa està clara és que davant d’ell l’evidència no serveix per a res. A Menorca mateix en tenim un exemple històric que compartim amb alguns mallorquins i, darrerament, amb el senyor Pablo Casado, segons ell mateix pregona.
És el tema de la llengua, que haurien de limitar de tants de litres de tinta i tants megabits que fa gastar a la humanitat d’aquest racó de món. I que és un tema que fa un parell de segles no hauria preocupat a bonibé ningú en aquesta illa. Perquè les coses, i la realitat, són més importants que els noms i les teories, encara que mos vulguin fer creure el contrari.
Es poden imaginar un comerciant o un mariner del passat, d’aquells que anaven i venien de Barcelona cada setmana, preocupat per si havia de rallar en català o en menorquí per entendre’s en arribar a port? La cosa és tan simple com que, quan dues persones s’entenen sense canviar de llengua, senyal que rallen la mateixa, per més variants locals que ho dificultin.
Ja vaig explicar una vegada l’anada d’una àvia meva, l’any de la Setmana Tràgica (1909), a Barcelona i a València. La dona m’havia explicat moltes peripècies d’aquell viatge. Però puc jurar que mai me va dir que hagués tingut problemes per entendre’s amb els valencians i els catalans, per més que cada dia anava al mercat. I açò succeïa en un temps que ni ella ni la majoria dels seus interlocutors coneixien altre idioma que el propi. N’hi ha prou de recordar que, cap a 1800, només un de cada cent menorquins dominava el castellà.
2 A Menorca els llinatges tradicionals són catalans, els accidents geogràfics que no conserven l’origen àrab ho són també. La majoria de refranys i expressions antigues, ben igual. Com les cançons tradicionals. El toc de flabiol que ens emociona a les festes, ens recorda també una melodia tradicional catalana.
Ni l’article salat mos separa, perquè ve de com rallaven els primers catalans que van arribar a l’illa, com encara ho fan en alguns pobles de la Costa Brava. Així que tots aquells que l’empren per escrit per marcar la diferència, que tenguin clar que el seu ús és tan català com l’article literari. I que si la majoria l’empram per escriure, l’article literari, és perquè seguim la tradició menorquina quant als textos públics.
El terraplanisme local prescindeix de tot açò. És potent i va a la seva. Tot i que també podria ser que fa trampa i que, en realitat, té tan clar com els de la terra redona quina és la veritat. I que tot aquest discurs seu de negar la unitat de la llengua, tengui un objectiu polític: rompre els vincles que durant segles ens han unit a Catalunya.
Perquè la realitat és que les meves vesines des Mercadal poden seure al carrer i rallar sense necessitat de traductor amb la colònia de catalans que mos fan companyia a l’estiu. I és entretingut escoltar com comenten aquella paraula o aquella expressió que a una o a l’altra banda no és coneguda.
