Que encertada que és aquesta propaganda oficial que diu que vivim al país més ric del món! Ells són modestos i al final ho limiten a la gastronomia. Però és per por de fer-ne massa fanfa, perquè en realitat tot fa pensar que la riquesa del país desborda pertot. Que n’hi ha tanta, que no cal fer feina.
Si no fos així no s’entendria que Espanya es pugui permetre el luxe de bonibé dues setmanes senceres de festa durant el mes de desembre i cada mes de desembre: el pont aquest que avui s’acaba i les vacances de Nadal a Cap d’Any.
Clar que hi ha anys que la cosa és més magra perquè, punyeta, qualque celebració coincideix amb dissabte o diumenge, però altres vegades és tan grassa com enguany. No és estrany, idò, que els països de l’entorn ens tenguin enveja i no mos vulguin riure totes les gràcies. Sobretot les econòmiques i les judicials.
Les dues celebracions que fan possible l’arquitectura fantàstica d’aquests dies són sonades. El dia 6, la Constitució. El dia 8, la Immaculada Concepció. Per començar, ningú no podrà negar les grans virtuts de commemorar any rere any aquell text constitucional que va ser aprovar en referèndum aquell 1978.
Vista des de tants d’anys de distància --quaranta-tres!-- haurem de creure que la devien escriure molt bé. Tan bé que, en tot aquest temps i sense bonibé cap canvi, asseguren que no s’ha florit. Si hem de fer cas dels discursos oficials del dia --i no mos hem adormit en l’intent-- està fresca com una rosa i més contenta que un gínjol.
Contrasta amb les constitucions d’altres països del nostre entorn, mesquinets, que van introduint canvis a mesura que la societat canvia i les necessitats es renoven. A Alemanya, per exemple, on li diu Llei Fonamental, des de 1946 l’han modificat una seixantena de vegades. A França, més de vint.
Però aquí no. Segurament perquè hi fa més sol i res no ha canviat des d’aquell 1978 en què la van haver de redactar amb el cos de Franco encara calent, l’exèrcit a l’habitació del costat i els exministres del dictador participant en la redacció.
Tot i que, més tost, alguna cosa sí que deu haver canviat. I és que el Partit Popular --abans Aliança Popular-- i tots els partits que tenia més a la dreta, al referèndum de 1978 en van fer campanya en contra. I ara, en canvi, la tenen com la Bíblia i són els enemics més convençuts de qualsevol canvi que s’hi vulgui fer.
L’exemple que hem viscut enguany, fa feredat. Ara fa tres mesos, el PP i Vox van votar en contra de substituir, en el text de la Constitució, la paraula disminuït per persona amb discapacitat, com reclamen des de fa anys les entitats del ram. L’excusa va ser que «no és el moment oportú políticament parlant». No trobau que és miserable?
No hi va haver tant d’escrúpol, en canvi, amb les dues modificacions que sí que es van fer, però per imperatiu de la Unió Europea. El 1992 perquè els residents de la Unió poguessin votar a les eleccions municipals. I el 2011 per sotmetre’s al dictat econòmic europeu i esquivar així --corre que em pix-- un rescat tan brutal com el de Grècia.
Per contra, estem prou habituats a les lectures sorprenents que en fan el Senat i el Tribunal Constitucional --aquest sovint quan ja hauria d’haver estat renovat, segons la mateixa Constitució que diu que defensa... L’exemple més sonat el vam patir amb el contingut que li van donar a l’article 155 en la seva aplicació a Catalunya.
Però l’arquitectura festiva d’aquest pont que avui s’acaba seria impossible sense un segon peu tan important com el primer. I ja saben quin és, la celebració --en aquest estat aconfessional que diu la Constitució que som-- de la festa de la Immaculada Concepció de Maria, també patrona de l’Exèrcit de Terra.
Me costa d’explicar però, en síntesi, avui és festa a tots els efectes perquè commemoram que Déu va preservar Maria del pecat original des de l’instant aquell en què els seus pares la van concebre. Tan cert com que ho va ratificar el papa Pius IX, via dogma, el 8 de desembre de l’any 1854.
Que trobau?
