Com aquell qui diu, encara no ha començat l'any i ja n'hi ha per tremolar. I no estic rallant de la pandèmia perquè -encara que sembla que ningú no s'ho cregui- aquesta és una qüestió que correspon als experts de la sanitat.

Són ells qui han de decidir què toca fer. I la feina dels governants és aplicar-ho de la forma més raonable i procurant que ningú no prengui més mal econòmic del necessari. Tots els altres discursos són xàtxara, pura xerrera de qui en sap més que les persones, que vol dir que no en sap res.

Però sembla que fa més renou tot aquest guirigall alternatiu que el rigor de la ciència. Potser qualcú encara recordarà l'escena de la pel·lícula «Els deu manaments» -per no citar la Bíblia- en què mentre Moisès (Charlton Heston), dalt la muntanya, sua la gota recollint els manaments de Déu, el seu poble passa d'ell i s'embranca en una autèntica orgia sense rei ni roc.

Idò, d'una manera semblant, mentre el personal sanitari es desviu per reduir els estralls de la pandèmia, la nostra gran preocupació ha estat mirar de poder celebrar Nadal com si res o festejar la nit de cap d'any. O pitjor encara, tenir assegurada la sessió de discoteca i gintònic.

Si a la festassa bíblica adoraven un vedell d'or, a la premsa del règim adoren la senyora Ayuso, conscients pel que sembla, que es guanyen més vots encomanant-se al no-res que a la realitat. Sembla que com més infestats té la senyora a la seva comunitat, més elogis li fan. I és que Madrid s'ha convertit en la capital europea del coronavirus.

A aquesta dreta tan dretana que ha perdut la dignitat de la dreta, sembla que això de l'epidèmia la fa créixer. A les manifestacions que celebra a Madrid contra les vacunes s'ajunta amb els espècimens més estrafolaris de la societat per proclamar que tot és un invent del govern.

Diven que ho fan en nom de la llibertat prescindint que a aquí, com a tots els països que -gràcies a Déu- s'ho poden permetre, tots els nounats reben obligatòriament 7 -set- vacunes diferents; i els infants 6 -sis- més. I des de fa tants d'anys que ningú ja ni hi pensa.   

Ja veig el senyor Abascal i la senyora Ayuso reclamant al Congrés la llibertat de no posar-les i de recuperar les terribles malalties de què ens hem alliberat gràcies a elles. I de tornar a la mortalitat infantil i les deformacions que castigaven a tantes criatures abans del descobriment de les vacunes.

L'obligació de l'oposició política -en democràcia- és qüestionar la labor dels governants. És la manera de mantenir la societat desperta, crítica i disposada a valorar noves alternatives. Però si per fer d'oposició han de recórrer a propostes tan miserables, senyal que tenen poques coses a oferir.

Si no són la repetició del discurs de sempre, de la reducció d'impostos, que com ells la veuen, sempre acaba beneficiant els més rics i repercutint en la reducció de sous. O la llibertat per als especuladors immobiliaris, que ja han arrasat mig país. O la privatització dels serveis públics, com van fer les darreres lideresses dels populars. La senyora Aguirre amb l'educació, la senyora Botella amb l'habitatge social o, ara, la senyora Ayuso amb la sanitat.

Tot açò trempat amb aquest despreci profund que manifesten sempre que poden per la diversitat, ja sigui la sexual o la lingüística. Ai el català, quin perill! La violència masclista no ha existit mai i l'escalfament de la Terra és un invent de no se sap quins ecologistes bruts d'aquests que estan en contra del progrés.

Així que si la negació de la realitat continua creixent com sembla que creix, n'hi ha per tremolar. O per obrir els ulls i dir prou.