Aquest torna a ser un Sant Antoni a mitges, incomplet per la pandèmia, però podem veure tot allò que representa i celebrem en una societat sempre en procés de transformació.

Com expressió de la nostra identitat, la festa del patró i la Diada del poble de Menorca, remarca aquells aspectes que compartim. Per una banda, una llengua pròpia, històrica, viva, simpàtica, acollidora, integradora i útil. Itambé una tradició que és herència dels nostres avantpassats i vivència dels nostres contemporanis. Les tradicions «de sempre» es viuen en temps present per la gent i la societat d’avui. L’església aporta moltes d’aquestes tradicions, que s’han conservat per la seva perseverança, i que avui també se celebren civilment. És un regal d’una església generosa i oberta, que conserva valors del passat, perquè els visquin les generacions actuals com més els hi agradi. Iés que la «tradició viva» que va ser motiu del setè centenari de la Conquesta, vol dir, precisament, no només representar les herències sinó que les gaudeixin els ciutadans d’avui.

Iel porquet? És cert que hi ha escoles que ja donen més importància al porquet que no al sant. Què diria el ministre Garzón del porquet de Sant Antoni? Val més no fer-li la pregunta. Personalitzar la vida animal i també vegetal és una idea poètica atractiva. També és cert que si penses que t’has de menjar un bebè d’una truja se’t poden espassar ses ganes, però no convé arribar a un canvi que es pot intuir sense recórrer el camí. Avui ens sobren revolucionaris i ens falten reformistes. Les tradicions, les festes, els costums, també els de la gastronomia, s’adapten als temps i el que no crec que sigui convenient pretendre és que els temps s’adaptin als arguments, si no mos volem fer mal.

Els simbòlics Tres Tocs que el 22 de gener de 1287 va donar el rei Alfons III a les portes de Ciutadella van servir per obrir les muralles a una nova època. Avui hem de mantenir la porta oberta, perquè vegin el que som i perquè entri allò que ens pot fer millors.

Bon Sant Antoni.