A Menorca, quan jo era al·lot, la paraula «curiós» sobretot s’emprava per dir que una persona, o una cosa, era neta i ordenada. I no era un endemisme de l’illa. A València, al poble d’Ontinyent tenen una dita amb el mateix significat, encara que potser no l’entendran perquè l’escriuré en valencià: «la curiosa d’Ontinyent, la cara bruta i el cul lluent».
No sé si la gent jove de Menorca encara dona aquest mateix sentit a la paraula «curiós», però no m’estranyaria que ells ja li donassin, només, el sentit més habitual en castellà: cosa poc vista o que sorprèn. Una altra mostra que el culpable de la pèrdua -lenta però constant- del menorquí és l’escola catalana que perfora el cervell dels nostres infants.
Ironies a part, s’ha de ser molt llosc per no veure que és l’exposició permanent -i forçada- a mitjans de comunicació en castellà la causa de la degradació constant del menorquí que, almanco fins ara, havia estat un dels dialectes més rics del català. Per no veure-ho s’ha de ser llosc i per amagar-ho, tenir molta mala fe.
Així que açò que escriuré no és curiós en el sentit més tradicional menorquí, perquè no és ni net ni ordenat. És, senzillament, sorprenent. Perquè qui ho vulgui saber, ja sap com està el món. Les trompetes que n’anuncien una de grossa sonen de fa estona i cada vegada amb més bufera.
El canvi del clima que amenaça el món tal com el coneixem ara. La pandèmia que manté els hospitals i les UCI saturats mentre els més inconscients fa mesos que reclamen que s’acabi amb les restriccions sanitàries. Rússia i els Estats Units revivint velles passions i amenaces de guerra pel control d’Ucraïna.
I Espanya remenant la coa darrere els Estats Units, oferint-se per reforçar l’OTAN en aquest conflicte sense que ningú no li hagi demanat. És sorprenent --no curiós-- que el mateix país que no fa cas del Tribunal dels Drets Humans de la Unió Europea, ara tengui tanta fal·lera per ser servicial amb l’OTAN. Potser es pensen que servirà per amagar la vergonya judicial.
Però potser enmig d’aquest bordell la cosa més sorprenent --que no curiosa-- és que mentrestant el gran tema que omple els mitjans és la separació del senyor Urdangarin i la senyora Cristina de Borbó i Grècia. Ell, expresidiari econòmic i ella no, perquè no en sabia res dels negocis del seu espòs. Fins no fa massa temps, ella era coneguda també com la Infanta, perquè és filla del rei dels Emirats Àrabs i germana del rei d’Espanya.
Sorprenent tant d’interès per aquest tema familiar, perquè aquesta separació sí que és en canvi una cosa curiosa, neta i ordenada, a la vista del comunicat oficial de la família. A més, tothom sap --potser també per culpa de l’escola en català, culpable de tot-- que una separació matrimonial és la cosa més normal del món.
Les persones s’ajunten i se separen per raons que cada un d’elles sabrà, però que és evident que no són de la incumbència de les altres persones. I per facilitar aquesta decisió, fa segles que es va establir la solució del divorci. Encara que a Espanya --país poc curiós però sí sorprenent-- no fa tanta estona.
Ja havia estat legal en temps de la República, clar, però el senyor Franco el va prohibir i no va tornar a estar permès fins a l’any 1981. Però tot i així articulat com una cursa d’obstacles que no van ser eliminats fins a l’any 2005. Compta tu!
Ara bé, que aquesta parella que he dit es vulgui separar, obre una esquerda més en la fantasia que estem vivint. Son pare d’ella, que ja té vuitanta-quatre anys, no ho ha fet mai. Però en canvi sembla que ha viscut envoltat d’amants. Potser perquè fa lleig que un monarca se separi o es divorciï. I en canvi, tenir amants fa masclot.
En realitat, tots els borbons que surten als llibres sembla que van tenir amants. També les dones. La reina Isabel II potser és la més famosa, de tants que en va tenir, encara que no crec que pogués batre el rècord que s’atribueix al seu descendent dels Emirats Àrabs... Però tant ella com Alfons XIII, quan van haver fugit d’Espanya, es van divorciar.
Així són les coses. Si la monarquia no es pot permetre el divorci, i en canvi ningú no li retreu els adulteris, senyal que ja no és d’aquest temps. I aquesta no és una cosa curiosa --per neta i ordenada--, sinó evident. Un bon motiu de reflexió.
