En temes publicitaris mai no s’ha dit la darrera paraula. L’altre dia me van mostrar un anunci dels anys quaranta que recomanava beure una bona copa de conyac abans de conduir. I un altre d’una marca de tabac roig ideal per als futbolistes...
El senyor Casado deu ser d’aquesta escola. Perquè sinó, no s’entendrien tots els disbarats que amolla en la campanya electoral de Castella i Lleó. Que aquella terra era pobra, ho sap tothom. Però quan algú --que a més farda de doctorat a Harvard-- diu que hi havien de beure vi perquè no tenien aigua, la cosa comença a llenegar.
I si afegeix que menjaven sopa d’ai perquè l’aigua no era potable, ja s’ha envelat la gran morrada. Perquè és com dir que l’oliago broix es menja per la necessitat de bullir l’aigua... Clar que rallam del mateix personatge que no sabia que l’electricitat que proporciona l’energia solar també es pot emprar de nit.
La cosa ha arribat al límit que el seu «kefe», el senyor Aznar, li ha estirat les orelles. Tot i que va bé aquest per rallar, després de les seves tentines en la guerra de l’Iraq i les mentides que va arribar a dir de l’atemptat de l’estació d’Atocha.
Clar que tot és possible en aquesta Espanya tan rara en què sembla que en comptes de polítics --bons o dolents-- allò que domina són els saltimbanquis. També aquesta setmana, el senyor Belloch, que per paga no ha estat ministre del PP sinó del PSOE, n’ha dit una de bona.
Segons ell, és més perillós per a l’estat espanyol l’independentisme de Catalunya que ETA i l’historial sanguinari que la va acompanyar. Un raonament que no és propi d’un demòcrata. Troba més digerible que hi hagi assassinats al carrer que referèndums pacífics en què cada ciutadà pugui dir la seva.
La guerra d’ETA va provocar prop de mil morts. La iniciativa catalana, cap ni un. Per als violents, la força la dona provocar dolor. Per als demòcrates, la lliure decisió de la gent. Clar que al senyor Belloch li ha de fer més por la via catalana, perquè és difícil trobar arguments en contra seva.
Per completar el menú de la setmana, ara sembla que Podemos vol impulsar una comissió parlamentària per debatre la selecció de la cançó espanyola que anarà al Festival d’Eurovisió. Troben que hi va haver trampa amb la tria.
I resulta que rallam del mateix parlament, l’espanyol, que no vol investigar els atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017, la situació de qui va ser el rei o, pendent de decisió, els abusos sexuals causats per religiosos. El dubte és si queda esquerra a Espanya, o està desapareguda igual que la dreta, ofegada per l’extrema dreta.
Enmig d’aquest bordell, també hi ha dit la seva el president. L’abanderat del diàleg, que havia de recuperar la confiança de Catalunya amb una taula de negociació, ja l’ha bonibé morta. La primera sessió només va servir per fer-se una foto i aconseguir els vots d’Esquerra Republicana als seus pressupostos. La segona, ara ja s’ha passat a la primavera...
Però que vagi viu el senyor Sánchez. La gran empresa catalana, tradicionalment amiga del poder, ja li ha recordat el dèficit brutal d’inversions que pateix Catalunya de fa dècades. Perquè no s’han complert ni les petites inversions compromeses. I el corredor mediterrani continua als llimbs.
L’independentisme no és que s’hagi fos. El que té són els seus líders inhabilitats o a l’estranger, o amb la casa embargada pel Tribunal de Comptes; o estan pendents de judici dels tribunals. Més de dos mil dirigents i activistes en aquesta situació.
Per paga, els poders de l’estat continuen tan atrevits com el primer dia. Fa un any, la Junta Electoral va poder inhabilitar el president Torra perquè exhibia un floc groc al balcó de la Generalitat. Ara pretenen inhabilitat un diputat perquè, quan era regidor a Lleida, tenia flocs grocs a la finestra del seu despatx. Cap respecte pels milers de ciutadans que els van votar.
Però l’aigua del riu, que no és oliaigo broix, continua corrent per davall del gel. I no hi ha res més perillós que menar un moviment de base popular a una situació límit.
