Hi haurà futbol aquest cap de setmana? Aquesta era la màxima preocupació de molts aficionats/des, mirant el dit, en tost dels motius per negar-se a xiular partits que assenyalen els àrbitres mallorquins.
Diversos mitjans de «l’Illa de la Calma» han informat de l’ambient d’animositat i fúria viscuts als camps de futbol de diverses categories, amb un nombre creixent d’incidents, des del llançament d’objectes, insults, trifulgues i bronques entre jugadors, fins a amenaces de mort a les xarxes, i per si no teníem un bon brou, també cal comptabilitzar un intent d’apunyalar un àrbitre per part d’un bèstia. Amb l’agressió física en el partit Xilvar B-Son Ferrer, els arbitres han dit prou.
Estem rallant de gent que insulta, amenaça i pega, no tenim notícia de cap penediment espontani ni que ningú hagi demanat perdó, per tant, abans de caure més avall toca aplicar les sancions que facin falta i alhora és necessari assessorar els Clubs, que desbordats «no saben on s’ha de fermar l’ase», és a dir, no saben què fer.
Diu el refranyer que «Quan vegis sa barba del teu veí cremar, posa la teva a remullar», per tant, veient el que succeeix ben a prop, hauríem d’estar previnguts i pensar si en qualque camp o pavelló menorquí quan en un partit la tensió va creixent, podrien passar fets tan llastimosos com els succeïts a l’illa veïna.
Aquí tots ens coneixem, marcar en curt als esgavellats que no saben comportar-se en situacions passionals i que poden ser violents, seria una mesura adequada. És obligació de la gent aficionada al futbol vetllar pel seu bon nom i fer saber als violents que no els volem als camps de futbol.
Per altra part, el passat dissabte es celebrà amb diversos actes el Dia Internacional contra la LGTBIfobia en l’Esport. En el CAR de Madrid autoritats, més de cent esportistes i dirigents de clubs, van presentar la campanya «tots iguals en l’esport».
De mica en mica es va normalitzant el que hauria de ser normal del tot dins una societat que no és repressiva, en què la legislació garanteix que es pugui viure la diversitat sexual i afectiva amb absoluta llibertat. El percentatge d’homosexuals o lesbianes en l’esport és el mateix que en qualsevol altre àmbit de la vida, emperò a l’esport professional el nombre d’esportistes que fan pública la seva condició és molt baix. És cert que no tenen per què fer-ho, només faltaria! Ara bé, per què no ho diuen?
De tant en tant coneixem històries d’esportistes que després de comunicar la seva orientació sexual, han patit el turment de comentaris, burles, l’humor corrosiu o algú que els gira l’esquena. Tot junt els ha afectat en el pla personal fent baixar el seu rendiment, per tant, prefereixen no dir-ho per temor a la reacció adversa del mateix entorn i dels aficionats.
Que n’hi hagi que han d’estar perpètuament darrere una careta és un fet transcendental, cadascú ha de poder viure com vulgui sense amagar la seva sexualitat, sense recels a manifestar-la, ni repercussions negatives en la seva carrera professional. L’esport ha de ser un espai d’igualtat, de convivència i respecte, en definitiva, un instrument contra l’amenaçadora intolerància.
