Crec que no devem ser pocs ets illencs que mos hem hagut d’espavilar per apendre a escriure en menorquí perquè, en primer, dins es franquisme, no mos el van ensenyar i més tard, i ja dins lo que ha devingut una nova dictadura però aquesta vegada nacional-pancatalanista, tampoc ho han fet. Ni ho fan. Avui en dia, i des de fa molts anys, a ses escoles només ensenyen es barceloní foraster i tot lo que sigui reivindicar poder emprar ses formes menorquines (a Menorca) és mal vist pes puristes subvencionats i acomplexats que han agafat a mos es tema de sa nostra llengu illenca, es nostre propi  kilòmetre 0 cultural, per diluir-la i fer-la desaparèixer.   En sa vida administrativa tampoc podem dir que l’emprin gens i  molt manco as mitjans de comunicació, tots ells adherits a sa correció barcelonina.

Per tant qualsevol menorquí que no accepti estar contaminat per sa covid lingüística que ja fa anys mos despersonalitza ha tingut que apendre sa seva llengu ben tot solet. Ja ho he escrit moltes vegades però ara ho repetiré perquè no hi ha res més ver: sa parla vernàcula menorquina, sa que mos han deixat es nostros pares, se va conservar estupendament durant i dins es franquisme perquè no hi havia contaminació exterior, però, ara,    dins lo que anomenam sa democràcia es va perdent irremediablent perquè està tapada pes barceloní. No se l’ ajuda per res ni en res, no s’ensenya a ses escoles, no es tracta respectuosament i amb carinyo en es mitjans de comunicació, s’administració la ignora, etc. És com si volguessin conseguir que arribi    a ser una variant llingüística morta perquè només sembla existir aquell barceloní. Per açò per    molts de noltros s’ imposició d’una forma forastera és com una passa, una malaltia, una autèntica covid cultural, que tapa i ofega ses nostres paraules més estimades.   

De fet, ets autèntics menorquinistes mos sentim com si fóssim aquells antics cristians perseguits pes malignes romans imperialistes. Sembla que som gent que formam part d’ una cultura clandestina, perseguida pes poder central. Sembla que hem de viure dins ses nostres pròpies catacumbes com si escriure en menorquí fos un pecat mortal imperdonable. Ja ho diu sa cançó: «quan vingueren gent de fora, gent del nord…gent extranya que jugava amb s’ amor… amb ses nostres paraules».

Diguin lo que diguin ets subvencionats parlar català no és lo mateix que rallar menorquí. Ja duim 10 capítols d’aquesta sèrie de «No és lo mateix». A Menorca no menjam  carxofes sinó que mos agraden molt ses escarxofes ‘plenes i polides’ com deia aquell bon ampurdanés anomenat    Salvador Dalí.  Tampoc menjam pastanagues sinó que aquí mos agraden ses bastanagues, escrit com toca i no com pertoca. Aquí no ‘tenim problemes’  sinó que deim que tenim ‘mal de caps’.

Ets bons amics catalans, que tenen tot es dret a defensar lo que creguin que han de defensar, no saben què és dur unes bones veles, ni saben què és estar en dansa, ni tampoc empren es dit menorquí que diu allò de ‘carta en terra va a la guerra’ quan jugam a la brisca, a l’escambril o al ‘ramiro’. Encara que per Barcelona són molt feiners no saben què és fer feina a    escarada, ni entenen què és rodolar, ni tenen a un sacristà que mos dona la matraca tot lo dia i no calla ni davall s’aigu. Tampoc  identifiquen quan va ser s’any de sa picor, ni saben què és fer un xubec.

Tampoc saben què és un ratjolí d’oli, ni un sargai, no saben què passa aquí deçà ni diuen aquella expressió tan menorquina de llavor ençà… Tampoc saben què és engronxar a una dona xerradora durant 30 anys ni, per sort per ells, tenen es clàssic melindro (que en barceloní no tenc ni idea de si existeix un terme semblant o no) que sempre en fa de ses seves.

Noticias relacionadas

Ets bons amics catalans tampoc entenen què vol dir ‘fer cama de conill’, ni saben què és ‘passar un cativeri’. Tampoc entendran què volem dir quan deim ‘mos menjarem ses mans a mossos’ ni donarem tombesses, ni ‘sa romana ja no en treu més’. Ni saben què és un macatol, ni empren s’expressió de ‘té es cul més gros que es replà de s’escola’… Ni saben què és deixar un badai a sa porta perquè hi entri més llum… Aquí tenim casetes de vorera i no de riba, aquells amics no saben què és perdre es cambuix, ni saben que és una xirimia, ni empren allò tan menorquí de ‘samens’ (per ni tan sols). I com sempre dic, podríem continuar amb exemples fins a Gràcia. Perquè ses coses són com són i no d’una altra manera.

NOTES:

1- Casament / Wedding: Na Mónica Gomila Félix, mahonesa de pura cepa, de s’ Esplanada de tota sa vida, s’ha casat amb en Mario Estrada, un bon al·lot nordamericà   ben conegut a Mahó. Dissabte passat hi va haver festa grossa a s’Akelarre. Que siguis molt feliç, germaneta! T’estim molt!

2- Sa cerimònia la va celebrar es Batlle de Mahó en castellà mencionant de sa forma més natural que se celebrava    ‘en Mahón’.    I un se demana, si açò és lo més natural ¿per què es Mahonicidi? Per cert, es Batlle ho va fer molt bé. Templat, curt i emotiu.  Enhorabona.

3- Sa Cova d’en Xoroi torna a obrir dia 18 de Març. Aquest local tan emblemàtic sempre marca es començament de sa temporada turística. En quatre dies ja tindrem aquí sa Setmana Santa … i Sant Joan. Sa Menorca d’hivern tancada i endogàmica dona pass a sa Menorca internacionalista. Ben arribada sigui.

4- Si bé encara n’hi ha pocs d’oberts ja tornen a omplir diàriament ets mateixos bons restauramts que l’any passat van fer matx. Enguany tornarà anar gros… si en Putin no ho espanya.

5- Es llibre «Menorca 1936» és un llibre terrible. Autèntica Memòria històrica.