Degut a la nostra petitesa, l’Univers, és a dir, tot allò que existeix, ens queda massa gros. Així que vivim i ens movem dins d’un univers petit, en miniatura, o microcosmos. Aquesta paraula ve del grec, com sacardiu del francès, bòtil de l’anglès i Binissarmenya de l’àrab. Aquest trosset petitó que ens correspon per naixement, encara i així se’ns fa difícil de conèixer i no hi ha manera de dominar-lo mai del tot. També podem anar perduts o desorientats dins d’un microcosmos, per reduït que sigui en comparació amb l’astronòmic, quasi inimaginable, ple de galàxies llunyaníssimes i de forats negres que es mengen la llum. Hi ha qui surt al carrer i ja sent que li falta l’oxigen. A casa, maldam construir un clima protector que ens permeti sentir-nos segurs i a resguard. N’hi ha que van per la vida com un coet, escopetejats. Tan atrafegats que no tenen temps ni de pensar. I els més somiadors i idealistes estan tot el dia a la Lluna.
Més problemàtic serà arribar a descobrir la llei de la gravetat interpersonal, que fa que uns s’atreguin a la primera mirada i altres xoquin a la mínima oportunitat. El petit univers també té estrelles, planetes i satèl·lits, pero d’un altra casta, direm que a escala humana… les distàncies poden arribar a ser bastant grans, intergalàctiques, si no combreguem amb allò que pensa la majoria. Per açò és important que la força ens acompanyi.
A vegadess ens sembla que tot és molt ximple, però és només un senyal de la nostra magnífica ignorància. El cosmos se sol contraposar al caos, que representa el desordre, la disbauxa i el valga’m Déu. Normalment, ordre i caos es van alternant. La ignorància, en totes les seves formes, sempre és més atrevida que la saviesa, que se la mira d’enfora, entre avergonyida i prudent.
- «Març, marçot, se’n du ses velles i ses joves, si pot».
- Quin mes més criminal!
- Els refranys estan plens de coneixements populars. Són com els tuits d’abans, que han arribat a trending tòpic.
- «No passis s’arada davant es bous» i conta què faras avui per dinar...
Un grupet de jubilats fan tertúlia mentre prenen cafè al voltant d’una taula. Passen revista a la gent del carrer, guaitant des de darrere del finestral. Llegeixen la premsa i comenten les notícies del dia.
Avui el tema dominant és la guerra. Una guerra començada per Putin i que ningú sap ni com ni quan acabarà. Preocupa la capacitat de destrucció i l’absència d’escrúpols. Tothom pensa com ens pot afectar. És un problema humanitari esgarrifós, que desborda totes les previsions. També es pot analitzar fredament. Algú llegeix articles especialitzats, on entesos en el tema militar fan les seves anàlisis i aportacions. Tots saben que, encara que es trobin a un reducte petit i aïllat, les repercussions d’un desastre com aquest arribaran fins el darrer racó del món. Probablement estem a l’únic planeta de la galàxia on els seus habitants es maten els uns als altres. Vist des d’enfora, sembla una bogeria. Però no estem gens enfora. Europa se la juga i davant d’una situació com aquesta tal vegada recobrarem la perspectiva. Sabrem allò que és important i necessari, i aclarirem els valors i els objectius que mai hauríem d’haver perdut de vista, ofegats per la renou de tantes bestieses.
