És sorprenent la facilitat com ens acostumam a tot. Som les mateixes persones que un dia ens vam trobar confinats a ca nostra i obríem la finestra, al fosquet, per aplaudir els sanitaris. Encara que ara sembla que molta gent en renegui.
I les mateixes persones que el primer dia de la guerra d’Ucraïna tremolàvem de pensar si hi hauria una guerra nuclear. Però fins i tot la guerra ja comença a semblar una cosa normal, que forma part de la realitat quotidiana.
Ara bé, que hi hagi guerra es pot tolerar, però que afecti els preus, de cap manera. Segur que hi ha raons poderoses darrere el daltabaix que han provocat els transportistes, però la protesta ha estat més grossa que no es podia pensar, sembla que amb la col·laboració de partits indesitjables.
Tant que el govern, sempre tan lent en les seves decisions -tots els governs-, s’ha hagut d’espavilar per cercar solucions. Unes solucions que per força tenen el cul llogat. Per motius evidents. Perquè l’economia espanyola dona de si allò que dona, que no és gran cosa.
El deute públic ja era descomunal i ha crescut amb la pandèmia i creixerà encara més amb la guerra, s’han d’inventar solucions per aturar els preus. De moment de la benzina i el gas, però més endavant potser de determinats aliments.
Sembla que costa una mica d’entendre què vol dir viure en un món global dominat per un sistema que només va bé quan creix. Els fabricants necessiten augmentar cada any la producció. Els hotelers, el nombre de turistes. Perquè de la manera que ens ho han muntat, o creixes o hi perds.
Els preus de moltes coses són sorprenentment baixos fins que no n’analitzes la causa. Tot allò que ve de països amb sous baixos i sense drets sindicals, aquí sembla un regal. Des de la roba confeccionada fins als ordinadors passant pel mòbil i una infinitat d’electrodomèstics, la meitat d’ells inútils.
Si heu comprat juguetes, podeu mirar l’etiqueta i inevitablement apareixerà allò de «Made in China». Però el mal és quan allà s’aturen de produir. Va ser el gran descobriment de la pandèmia: aquí ja no es fabricaven mascaretes perquè les que venen d’Àsia són més barates. I com les mascaretes, els respiradors dels hospitals...
És el gran desastre del món que ens ha tocat viure. L’aigua envasada ve d’allà on surt més barata. Però açò vol dir que, de vegades, fa més de mil quilòmetres per arribar al súper de devora ca nostra. I el seu transport provoca tanta contaminació que, en realitat, la pagam a preu d’or.
Una cosa semblant passa amb els productes del camp. Si l’objectiu és que tenguin un preu baix, la solució és fàcil: comprar-ho tot de fora i acabar amb la producció local, que mai no podrà competir amb segons quins països. Ara hem sabut que el 60 per cent del gira-sol per fer oli venia d’Ucraïna...
Encara que també he de dir que jo he vist grans extensions de gira-sol, a Andalusia, que reben una subvenció per sembrar però que quan madura, ningú no sega. No hi ha subvenció per collir-lo...
El resultat és aquest gran desgavell en què ens havíem arribat a creure que tot era segur, però que en realitat no hi ha res que ho sigui. S’acaben les fonts d’energia -gas i petroli-, però a l’estiu hi ha d’haver aire condicionat a betzef. La solució diven que és omplir el país de plaques solars, però és que ja escassegen els minerals que han de menester per funcionar.
L’escalfament de la Terra és una realitat i el pronòstic fa feredat. Però és igual. Aquest estiu volem que arribin més turistes a Menorca i que no mos venguin amb la mandanga de les moratòries del lloguer vacacional.
Tanmateix, si vens d’un altre país i et pots gastar mig milió d’euros en una propietat, fins i tot te donen la nacionalitat espanyola. I d’aquests, cap partit cavernícola no se’n queixa. Què més voleu?
