La filosofia pateix una altra passeta enrere a un sistema educatiu cada vegada més orientat al pragmatisme, a la fabricació de persones funcionals que ja trobaran a Google el que necessitin saber per guanyar el Trivial o entendre la darrera guerra. Açò succeeix quan prendre’s les coses amb filosofia és més urgent que mai, i si no que li preguntin a la víctima de la bleda de Will Smith.
La filosofia no té massa bona fama, i no només per als alumnes que tenen problemes per entendre com el superhome de Nietzsche va més enllà de les pel·lícules de Marvel. Filosofar s’equipara a un xerrar boig, quan la filosofia és una eina per digerir la realitat i suportar-la.
El dubte metòdic de Descartes s’entén avui com una indecisió patològica i una falta de criteri, de personalitat, quan és l’única manera d’escapar dels prejudicis i les consignes radicalitzades que tot ho fan anar tort. S’ha de dubtar molt més. S’ignora el «pens, aleshores existesc», es pretén viure sense pensar massa.
Si desapareixen del tot els referents filosòfics en l’educació, per als joves l’amor platònic acabarà sent només el pòster de Jennifer López o Maluma en faldaret que tenen a l’habitació, sense tenir ni idea del món pur de les idees innates, referencials i eternes que plantejava el filòsof grec. De la caverna mítica de les ombres hem passat a la caverna artificial de les pantalles, on els referents són efímers i gens ideals.
Al llibre «Més Plató i menys Prozac», Lou Marinoff destaca la bondat de la filosofia com a remei per a les preocupacions d’una societat que, cada vegada més, a cada problema vol trobar una medecina instantània i senzilla, barata si pot ser, per continuar amb la seva vida hedonista, en la qual ningú té interès a saber què significa açò. Heràclit és conegut per afirmar que no ens banyarem mai dues vegades al mateix riu, i no era perquè anticipés el turisme de masses o el canvi climàtic. Venia a dir que tot canvia constantment. L’escola també. Al final, ni sabrem que no sabem res. Pobre Sòcrates.
