Tenir bones intencions és un requisit necessari per fer política, però no un pretext per justificar o perpetuar les coses que no funcionen. Quan es posa en marxa un programa que implica gastar doblers públics s’ha de ser especialment curós en obtenir resultats. I si no és així, ser capaços de corregir o canviar d’estratègia.
Fa uns dies, el Consell de Menorca donava llum verda a una nova convocatòria de les ajudes del Lloguer Ètic. El tercer intent per engegar una iniciativa que no arranca i on surt més cara la salsa que el peix. Constatar aquest fet no suposa estar en contra del dret a l’habitatge de les famílies amb menys recursos sinó tot el contrari: reclamar que es faci una política eficaç amb allò que es pretén aconseguir.
El programa té un cost de personal de 42.000 euros i l’any passat només va ser capaç de repartir 10.721 euros en ajudes. El 70 per cent del pressupost que estava reservat va quedar sense gastar. Engreixar el saldo bancari del Consell per la manca d’execució de les partides destinades a fer política d’habitatge no sembla gaire progressista. No seria millor destinar els més de 80.000 euros que tenen reservats per enguany a provar noves fórmules?
En dos anys hi ha hagut 339 persones que han sol·licitat accedir a una casa del Lloguer Ètic i només s’han formalitzat 15 contractes nous. Per al 2022 s’aspira a captar entre 8 i 10 cases més. Més enllà de la burocràcia extrema, és evident que alguna cosa falla en els incentius que s’ofereixen als propietaris, perquè molts prefereixen tenir la casa buida abans d’apuntar-se.
Oferir un pis de 70 metres quadrats per 350 euros al mes, com pretenen les bases del programa, no és una qüestió d’ètica sinó esperar que soni la flauta. Tan important com assegurar una renda assequible al llogater és assegurar un ingrés just al propietari que ha fet la inversió i paga els impostos.
