Per comparació amb la realitat, pots arribar a pensar que no vivim en un únic món, sinó que n’hi ha dos de paral·lels. I que el discurs dels mitjans de comunicació s’ha decantat pel de ficció, que no hi ha dubte que és més còmode.

Quan es ralla de la pujada de preus, tothom se sorprèn i se’n queixa. Però se’n parla al marge del conflicte de Ucraïna, com si una cosa i l’altra tinguessin solució per separat. I la realitat és una altra. Esteim en guerra, perquè la guerra és entre dues maneres d’entendre el món, la de Rússia i la dels Estats Units, amb Europa enmig penjada de l'OTAN.

Així és que, com en totes les guerres, hi ha competència pels combustibles -el petroli i el gas- i per l’alimentació -el blat d’Ucraïna que no arribarà. Mentre els pressupostos estatals es decanten més per l’armament militar que per cap altra necessitat. Les bombes cauen a Ucraïna, però les conseqüències arriben arreu.

Mentrestant, arriba l’estiu i la necessitat econòmica és que sigui molt bo, que reparteixi doblers a tort i a dret. Si va de turisme, la gran notícia sembla que és que aquest estiu hi haurà més moviment que mai. Però no deixa de ser una contradicció més entre allò que es sap i allò que es diu.

Què hi ha de la terrible pujada de preus que ho atura tot? O és que no té cap relació? I de l’increment de vols i de destinacions aèries, per damunt de cap any anterior. No havíem quedat que vivíem enmig d’una crisi de combustibles? Per paga, incrementar les connexions comporta més contaminació. I semblava que teníem el planeta en estat d’alarma. O no?

Per posar un exemple, s’ha desfermat un gran entusiasme per l’arribada de creuers. Si no vaig mal informat -i crec que no- un creuer mitjà xucla 600.000 litres d’aigua potable de cada port on amarra. Com anam d’aigua? I si rallam dels residus que hi deixa, el creuer més gros, el Wonder of the Seas, n’aboca 2.000 tones cada vegada que atraca. Unes 180.000 arroves de merda...

Si entram en el tema polític, poques diferències. O potser la cosa encara està més distorsionada. Ja es ralla com si res de les pròximes eleccions i de la tria de candidats, però per darrere el càncer no s’atura de créixer. I és que per més que es vulgui amagar i reduir a una qüestió local, els efectes de l’espionatge damunt el sistema són com tenir un pou moure obert enmig del carrer.

En aquest país que els secrets duren dos dies, tot allò que es volia protegir com a secret d’estat, va aflorant de mica en mica. La llista de persones espiades a sac cada dia és més llarga i incompatible amb la legalitat. I si no en teníem prou amb l’ús escandalós del programa Pegasus, ara s’hi afegeixen noves cintes de l’acció «patriòtica» del comissari Villarejo i companyia.

Per paga, ja és públic també que açò que anomenen intel·ligència de l’estat no va tenir cap escrúpol en fitorar en les eleccions municipals darreres. Al manco a les de Barcelona i per assegurar-se que no arribàs a governar qui les havia guanyat.

L’experiència no és nova en aquella ciutat. Quatre anys abans ja hi va haver una acció per alterar    els resultats. Si ho recorden, els mitjans van publicar una informació falsa sobre doblers a l’estranger del candidat Trias -avalada per informes policials apòcrifs- que va ser molt celebrada i que li va fer perdre les eleccions.

Potser a l’ESO encara no s’estudia, però l’espionatge estatal ha d’estar molt justificat perquè no sigui tan il·legal com el de qualsevol altre delinqüent. I per més que l’autoritzi un jutge, si no hi ha    darrere una justificació de pes fonamentada en els fets i no en les suposicions, és igualment un delicte. Del jutge i de qui espia.

Un delicte que posa en qüestió tots els principis de la democràcia i que mos mena del dret als règims totalitaris. Per açò sorprèn sentir tant de «demòcrata de tota la vida» siulant com si no succeís res. Sorprèn tanta gesticulació per fer veure que «açò és normal». Sorprèn tanta insolvència política per justificar allò que és injustificable.

La realitat és que no vivim en mons paral·lels. Que de real encara no n’hi ha més que un i que ja es comença a veure que pagarem molt car que el vulguin amagar.