Quan es discuteix sobre símbols la cosa va sempre més enllà del simple objecte. S’ha vist amb l’escapada a Sanxenxo del rei emèrit. El debat de fons no ha estat sobre aquest senyor. Ha estat, en realitat, entre la defensa d’estructures d’estat arcaiques i l’aposta per la seva eliminació. Els més conservadors accepten les seves enganyifes milionàries apel·lant al seu presumpte bon servei a la pàtria, com si es pogués acceptar que el lampista que ens ha arreglat l’inodor ens pispi la tele, o que el metge ens mangui la cartera mentre ens cura la faringitis. Els republicans, per contra, no acceptam que s’oblidin per imperatiu judicial aquestes conductes. Enmig el PSOE, que opta per la monarquia republicana mixta variable.
El tema del monòlit de l’Esplanada de Maó és, més o manco, el mateix. La prudència de Consell i Ajuntament a l’hora de valorar la negativa de Madrid a esbocar-lo (de nou el PSOE balla la yenka) demostra que la cosa va més enllà d’una peça de nul valor artístic o patrimonial. Torna a ser el debat sobre símbols de sempre, entre els partidaris de donar només una mà de pintura a les bigues de l’estat amb aluminosi i els que creim que ja és hora d’acabar amb els equilibris per calmar nostàlgics de la transició.
A més, el monòlit s’ha d’esbocar, senzillament, per una raó indiscutible: és molt lleig. El que passa és que no ens fa mal als ulls perquè es troba a una part de Maó que, malgrat la seva ubicació estratègica, és molt lletja, amb quarters abandonats, una plaça de disseny incomprensible, voreres claustrofòbiques entre ofensives barreres de metall, i una cruïlla d’accés a l’estació de busos i a la zona restringida del centre caòtica, inapropiada i confusa. Entre un desastre global urbà, no molesta tant. Es dissimula. Com l’emèrit va dissimular còmodament les seves tramoies entre un exèrcit de polítics corruptes, malaguanyats privilegis, empresaris omnipotents, el conservadorisme social més ranci i el centralisme cañí abraçats a la bandera. I als monòlits, també.
