Ser sincer no sempre és fàcil per a un polític, per molt que sigui aconsellable. El nou president del Partit Popular va patir la seva primera tempesta mediàtica poc abans de ser proclamat per dir que el govern de l’Estat s’està «forrant» amb els impostos sobre la llum i la gasolina. L’afirmació és una veritat com un temple, perquè es tracta de tributs proporcionals sobre el preu d’un producte, i per ser honest del tot només li faltava admetre que les comunitats autònomes —com la que ell presidia— se’n beneficien exactament igual. Com passa amb la recaptació de l’IVA en un context d’inflació desbocada.
Sembla, però, que dir les coses clares et converteix en extremista per a segons qui. Davant un escenari insostenible per al consumidor, el govern de Pedro Sánchez va decidir que en tost de baixar la pressió fiscal sobre la benzina aplicaria una bonificació amb càrrec als pressupostos públics per a tot aquell que carrega el dipòsit en el territori nacional, sigui ric o pobre, resident o turista. La paradoxa és que, per exemple, un mileurista sense cotxe acaba finançant amb els seus impostos la càrrega d’un dipòsit d’un totterreny que mai no es podrà permetre o el d’una embarcació d’esbarjo, així com el petroli de qui té calefacció central a casa. El mateix passa amb els turistes que lloguen un cotxe per fer les seves excursions. Només a les Balears es calcula que aquest subsidi per als clients del rent a car ens costarà vuit milions d’euros.
Si aquesta és la forma que tenen el PSOE i Unides Podem d’entendre la fiscalitat progressiva farien bé de deixar de presumir de ser el govern «més progressista de la història». Si la idea hagués estat del govern de Díaz Ayuso a Madrid, no vull ni imaginar el que estarien dient tots aquells que avui callen.
Des dels 400 euros per persona que Zapatero va tornar a tots els contribuents en l’IRPF de l’any 2008, fossin rics o pobres, no havíem vist una mesura tributària tan regressiva.
