Diuen que quan ets al gimnàs, tothom sembla que tingui 30 anys fins que treuen el mòbil i t’adones que no són capaços de veure la pantalla sense les ulleres. Vivim una realitat que no és el que sembla i sota l’aparença que tot va bé, s’amaga una fragilitat capaç de desmuntar-se com un castell de cartes.
Estem en guerra i no ens ho sembla, els governs diuen que no hem de patir per la inflació perquè gaudim d’uns nivells d’ocupació altíssims que feia temps que no es veien, però el governador del Banc d’Espanya, cada vegada que surt al diari fa més mala cara i ja no sap com dir-ho que les coses aniran a pitjor. Omplir el dipòsit cada dia que passa s’assembla més a un dinar d’Estrella Michelin en un restaurant i si feu la comprovació a qualsevol supermercat, els paquets de pasta que abans eren de 500 grams, ara són de 450, però el preu és superior.
Després de la pandèmia tothom parlava de recuperar la normalitat, però el que no sabíem és que les coses normals no existeixen perquè, com deia en John Lennon, la vida és tot allò que ens passa mentre estem ocupats fent plans de futur. I a Menorca dona la sensació que cada estiu passa el mateix mentre ens discutim fent plans màgics que seran capaços d’arreglar sols els problemes estructurals. Els turistes i els menorquins ja tornem a fer el viacrucis a la carretera general, els intermitents han tornat a deixar de funcionar, les rotondes són esport de risc i els metres de tovallola van encaixats a la platja com peces d’un puzzle.
Com t’ho fas per no emprenyar-te? No discutint. Però home, no serà només això. Doncs no ho serà.
