Una expressió que potser encara heu sentit, almanco entre gent gran rallant en pla català. I que me sembla que resumeix l’estat d’ànim de moltes persones sensates d’aquest país. Persones que no cerquen en la política un principi de radicalitat, sectarisme i negoci, sinó un camí de convivència i de llibertat.

I que ja estan esgotades a la vista de tanta dolenteria. És com viure instal·lats en un concurs per veure qui la diu -o la fa- més grossa. El president del govern amb declaracions tan indecents com l’elogi dels policies marroquins que van matar no sé quants de desgraciats immigrants a Melilla.

O presumint d’un diàleg a Catalunya que fins ara no han existit. Tan irreal com la defensa dels drets dels sahrauís, que ja ha caigut definitivament -tan espanyols com eren fa quatre dies! I mentrestant, la gran conclusió de la reunió de la NATO (anomenada aquí OTAN) és que es reforçarà la presència militar nord-americana a la base de Rota. Per no recordar que a l’«ensaladilla russa» ara li diven «ensalada tradicional» i que a l’exèrcit li plouran doblers.

Hi ha moments que arribes a pensar que la guerra d’Ucraïna -i ja sé que no- és un pacte de Rússia i els Estats Units per justificar un nou impuls armamentístic. Estats Units guanya pes a Europa i Rússia inicia la recuperació de l’antiga Unió Soviètica a mans d’un nou tzar.

En qualsevol cas, si Estats Units tenia un peu a Europa, ara els té tots dos. I el somni d’una Europa independent s’allunya mentre el senyor Borrell ja no ralla del futur exèrcit europeu. Ara està més enamorat que mai de la OTAN. I aquesta vegada no és per la seva dèria de dir burrades sinó per un atac de realisme que recorre el continent. Putin, salvatjades de la seva guerra a part, ens ha ben fotut.

Però tornant a la plaça de toros en què han convertit Espanya, sí que hi ha un motiu per defensar el president actual. Un i cap més. I és que un govern de l’altre bàndol encara seria pitjor. Per més que emprin el senyor Feijóo com a tapadora. Ara sembla que no hagin existit mai els senyors Aznar -el gran mentider en l’atemptat d’Atocha- o el senyor M. Rajoy de la doble comptabilitat.

Però és evident que han estat tan reals com la batlessa Rita Barberá -al cel sia-, el senyor Bárcenas o el comissari Villarejo. Per no citar els més de sis-cents «companyerus» encausats que encara tenen. I no per haver fet un referèndum sinó per haver buidat la caixa de tots.

El comissari Villarejo està ara en hores baixes, perquè l’estan jutjant. Però ningú no podrà qüestionar el contingut de les cintes explosives que va subministrant dia a dia. Ni l’interès per amagar-les pot dissimular la merda que s’acumulava darrere les converses «secretes» dels dirigents del PP i la brigada d’espionatge.

El ministre Jorge Fernández Díaz, per posar l’exemple més catòlic -com ell es vol- de la conxorxa, no solament mentia en el Congrés dels Diputats sinó que també ho feia quan declarava com a testimoni en un judici. Però són tantes les malifetes que es descobreixen a les gravacions dels serveis secrets espanyols, que no saps per quina començar.

I per més fiables que siguin les cintes, no es veu, de moment, cap iniciativa de la justícia per investigar-les. Per a què? Ja se sap com acaben els temes judicials amb connotació política a Espanya. Tot és qüestió d’ «afinar» fiscals -com diven ells- o de fer passar bou per bístia grossa.

Ni l’informe que acaba de publicar el Consell d’Europa sobre l’estat de dret a Turquia i Espanya, sembla que aquí no ha fet posar vermell ningú. Al contrari, alguns mitjans han suprimit tota la lletra petita perquè sembli que és un exitàs per a la justícia espanyola.

Potser, idò, deu tenir raó el senyor Erdogan, president i gran repressor de Turquia quan diu que «Espanya és un amic molt sincer». Tant, que van junts a les denúncies per la manera com interpreten i apliquen la declaració dels drets humans.

Però la mirada sinistra del senyor Feijóo obliga a ser prudents a l’hora de valorar el govern actual. N’hi ha prou de veure com les gasta la seva afillada, la senyora Ayuso, convertint la política en un desbarat propi de la «Verbena de la Paloma». Com ara que s’ha posat a repartir beques sense un altre criteri que el seu interès electoral. O sentint-lo a ell mateix donant lliçons de democràcia i liberalisme. Déu del cel!

Com si no en tinguessin prou amb el bloqueig del Consell General del Poder Judicial, l’òrgan responsable de bonibé tots els càrrecs de la justícia. I que gràcies, ara, al senyor Feijóo, continua com si no hi hagués hagut eleccions a Espanya des de 2014.

Si mires el panorama general, no és estrany que molta gent pensi que «ja no en podem dur més». Mos tenen cruixits!