Alejandro Río07/07/22 3:59
TW

Dietari no és contar quina dieta fas en ple estiu. Encara que la gastronomia dona per molt i cada vegada desperta més interès… Si Fra Roger alcés el cap! Associam menjar i beure amb moments feliços, d’un plaer subtil on es mesclen el gust, la vista i la conversa (a vegades, l’alcohol o el cafè també). Entre la fam i la gola, el món segueix rodant, però el dietari que jo dic és (segons el diccionari) un llibre en què un cronista escriu, per dies, els esdeveniments més notables o també, quan algú anota observacions o reflexions dia rere dia. Hi ha dietaris molt famosos. Per exemple, «El quadern gris» de Josep Pla, que comença dient: «Divendres, 8 de març de 1918. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat». I després segueix apuntant les seves reflexions i descripcions (l’escriptor empurdanès creia en la importància dels adjectius, i per posar un adjectiu als adjectius, podem dir que han de ser precisos). Els confinaments ajuden a escriure i a pensar. Les seves anotacions arriben fins dia 15 de novembre de l’any següent, 1919, on tanca amb aquesta frase: «El viatge a París es produirà demà passat». Es pot acabar un dietari sense que acabin els dies, però aquí podríem dir allò de: qui dia passa, dietari empeny.

De dietaris en podem trobar un fotimer. Cadascú pot escriure el seu, ja que és una manera barata de fixar per escrit allò que és mudable i fugisser per naturalesa. Volem posar ordre dins el caos, però som més fràgils i poca cosa del que ens agrada pensar o reconèixer. La guerra aferrissada i permanent entre el temps i la memòria, sol deixar moltíssimes baixes en el camp de l’oblit. I més avui en dia, que intenten manipular la nostra memòria i tergiversar la història segons uns interessos i una ideologia sectària. Ens volen encolomar una història obligatòria, com abans. Tornarem a lluitar contra un totalitarisme que mai se’n va del tot i ressuscita. Acaparar el poder és humà. Tan arrelat es troba dins l’ànima humana l’instint de dominació que reclama la submissió dels disconformes. El totalitarisme és camaleònic i es disfressa de nous motius per enganar als crèduls i desprevinguts. Per als fanàtics de qualsevol casta, sempre és dia 1 d’abril.

Noticias relacionadas
Alejandro Río

La tardor de les idees

Más noticias relacionadas

Dissabte, 14 de març de 2020. «Degut a la pandèmia, el Govern ha decretat el confinament de la població. No sé si en sortirem d’aquesta… esper que no oblidem tan traumàtica experiència i que en traiem alguna lliçó. És clar que la humanitat no canvia i, en el fons, serem els mateixos de sempre: per açò els clàssics no passen mai de moda».

15 de juliol de 2022. «Coses sense acabar. Encara no ha acabat la guerra. Ni la pandèmia, encara que feim com si no hi fos. Encara no han acabat el tram de Maó a Alaior de la carretera general ni la Sagrada Família a Barcelona. Aquest estiu encara no han acabat, ni la calor ni la pujada dels preus. Diu Sant Pau que ‘l’amor no acaba mai’. Quan una cosa s’acaba, segur que una altra de nova comença. Demà passat anirem de viatge. Ara ofereixen vols directes a moltes ciutats. A quina ciutat anirem entre totes les possibles?».

Viure és un viatge i no ens podem quedar quiets. No aturam. Tot al nostre voltant canvia de manera brusca o imperceptible. El món avui pateix una metamorfosi kafkiana i virulenta. Mentre esperam el dia de la partida, preparant acuradament l’equipatge, podem escriure un dietari imaginari, pensat per a un món estrafolari, que encara es troba (sembla ser) en estat embrionari.