Visita a la deixalleria. A una cubeta, un operari del servei de recollida de residus aboca desenes de para-sols de platja mentre comprova que la majoria està en bon estat, amb fundes i tot. M’explica que la causa d’aquell sacrifici prematur és que molts turistes els abandonen quan tornen el cotxe de lloguer, ja que aquest estri combina preu baix, funció específica i mides que compliquen el transport en l’avió.
És una pena, comenta. El primer instint és demonitzar els turistes depredadors que, a més d’eixugar pous i paciències locals, condemnen centenars de para-sols aptes. Però aviat comprenc que el visitant no tenia alternativa, que el para-sol és un element bàsic que ni es lloga ni es plega dins la maleta, que no té sentit ni espai a un pis urbà de 80 metres quadrats. Per açò venen, per fer coses diferents, disteses, ràpides, vacances d’un sol ús.
L’agradós operari me’n brinda un. L’accept per reforçar la dotació domèstica i per reduir l’impacte d’aquest malbaratament.
També demostra consciència per la reutilització una senyora elegant, de castellà peninsular, que en arribar me sorprèn interessant-se per un dels meus residus. Una ronyosa cadireta de llenya. Li agrada restaurar mobles (moda molt jet set) i persisteix en la seva idea malgrat ser informada que el moble, article suec low cost, no té cap encant.
La senyora deixa deixalles pròpies, en carrega altres i regressa a la seva, presumiblement pels indicis que desprèn, luxosa segona residència estival, una casa que (imagín) ha comprat sense estar empadronada a Menorca, contribuint així a un encariment de l’habitatge local que potser pateix l’operari de recollida.
Despatx la darrera joguina descolorida i torn mentre pens que hauríem ja d’assumir que no existeix l’anhelat turisme perfecte, aquell de senyores riques, amables amb el medi, en quantitat suficient però no excessiva, que ens visitin i gastin cada estiu en llargues estades però sense tenir casa pròpia i que, a més, els interessi reaprofitar para-sols.
