És molt difícil escriure alguna cosa de Joan López Casasnovas que no s’hagi dit aquests dies. Bastaria reproduir el poema «Els que hem nascut a la mar.... tenim per pàtria una barca», la identitat que navega en mars de tempesta, sense renunciar a la llibertat i al compromís inevitable que neix del coneixement.
La fotografia que més m’agrada de Joan López és una que fa una xalada. L’imagin rient amb el seu amic en Toni Casero, amb qui no pots evitar compartir els somriures. Per no ser massa transcendent en moments de tristor, explicaré una anècdota. Vaig ser alumne d’en Joan. A un examen, havia preparat una chuleta, un paperet ple de lletra microscòpica, que aguantava entre el genoll i la base de la taula. La pregunta no va sortir, vaig relaxar la cama, i quan en Joan passava al meu costat el paper li va caure just davant dels seus peus. Em va mirar, va somriure i va continuar caminant. Més de vint anys més tard, en un acte públic amb estudiants, li vaig recordar aquell fet i ell, somrient, va contar per què no m’havia dit res. «A jo també em va passar quan era estudiant».
Joan López sumava a la seva intel·ligència, la dedicació i el treball constant. El seu coneixement mai era superficial. Havia après a guanyar la llibertat i la va exercir des de la política i especialment des de la poesia. Tota la vida ha estat una persona compromesa. Socialment i culturalment. I ambiciosa. No en benefici legítim propi, sinó ambiciosa amb les causes que ha defensat.
Avui ja el podem considerar un símbol d’una generació amb trets comuns. Una generació, com diu Quintana, millor que l’actual. Una generació, sovint cansada i descontenta, que cada dia que passa camina cap a la història. Però que no ha de renunciar al seu compromís social necessari. Ja hi haurà temps pels reconeixements. Són veus que no han de callar. Per sort, la de Joan López Casasnovas la podrem escoltar en les paraules que mos ha deixat en herència. Dignes n’hauríem de ser.
