Comentàvem amb la fornera que aquest és un estiu estrany. Per una banda, sembla que hi hagi una eufòria contagiosa, amb més gent viatgera que mai, amb festivals de música a betzef, amb restaurants plens i coes per comprar ensaïmades mallorquines, d’aquestes que ara són tan típiques de Menorca...

Però a la vegada, sembla que tot estigui envoltat d’una boira grisa que no ve de la calor, per molta que en faci i per més que els experts assegurin que cada estiu en farà més. És la boira de l’absoluta provisionalitat en què vivim i que fa que les alegries mai no ho acabin de ser.

A escala mundial, pendents de l’evolució de l’escalfament del planeta, que en pocs anys pot fer irreconeixible el món en què vivim. A escala Occidental, amb una guerra a Ucraïna de la qual cada dia rebem informacions més contradictòries. I que no és un disbarat pensar que podria acabar en guerra mundial.

Ja hi ha renou de fusells a Sèrbia, bona amiga de Rússia i país -casualment- on va esclatar la traca inicial de la Primera Guerra Mundial. Potser Sèrbia pensa que és el moment d’ocupar Kosovo, que se’n va separar de forma unilateral i que avui és reconegut com estat independent per la majoria de països del món, amb excepcions com la d’Espanya.

La política internacional espanyola sembla feta a cornades dels «diestros rejoneadores» que ens comanden. Pot oblidar els seus compromisos amb el poble sahrauí i vendre’l al Marroc i en canvi comprometre’s -quan no li va ni li ve- amb Sèrbia contra Kosovo. Potser és que no se’n refien de com acabarà Catalunya i, per si un cas...

De la política de dins la plaça de toros -la que es fa a Madrid-, cada dia fa més vessa rallar-ne. Provoca tantes emocions, que ja no emociona. L’oposició del senyor Feijóo només funciona per dir que ja té guanyada la partida, però pacta amb el govern tot allò que és d’interès comú per amagar les vergonyes.

Tenen en dansa una nova llei de secrets oficials que els allargarà -com a secrets- fins a cinquanta anys. Què trobau? Els desgraciats espanyolets no sabran què els hi han fet menjar o millor, què els hi han fet empassar, fins cinquanta anys més tard. Des de la nit del cop d’estat de Tejero fins al blocatge de Catalunya passant per les històries de la calç viva de les víctimes del GAL o els atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils.

Com hi pot haver alegria amb aquest ambient general, si no és que passes de tot i t’emborratxes amb les disbauxes del moment? Clar que també hi ha vies de diversió alternatives, com escoltar les converses que ens va regalant el comissari Villarejo -ex- amb gent tan important com indecent. Impresentables quan has sentit les coses que han arribat a dir i a fer en nom de la seva «pàtria» etèria.

També hi ha diversions puntuals, com les declaracions del ministre Bolaños, que l’altre dia era as Mercadal per explicar les bondats del govern. L’homo considera que mantenir els secrets oficials cinquanta anys, amb una possible pròrroga afegida de quinze anys més, és un termini «raonable». I tan raonable, senyor Bolaños.

Prou raonable perquè tots els que hem ensumat i malpaït els disbarats de les abullons de l’estat ja siguem morts i enterrats. Morirem sense ni la tranquil·litat de poder saber si l’Estat ens ha espiat o no.

I tornant al senyor Feijóo, ja ha mostrat la poteta per davall la porta on es refugien les cabretes. Diu que si ell governa «el castellà no serà una llengua estrangera a Catalunya». Ja hi som! Tan prudent com ens volen fer creure que és i ja desbarra tant com les Arrimades i les Ayuso, i els Abascal i tota la caterva de polítics espanyols que des de fa més de dos-cents anys pesquen simpaties per la Meseta a costa de mentir sobre Catalunya i el respecte que s’hi té pel castellà.

Si hi afegim que el tren AVE que els Estats Units no es poden permetre -de tan car que surt- ja arriba també a Burgos -¡qué bien!- i que els doblers del corredor ferroviari del Mediterrani -la via econòmica principal de la Península des del temps dels romans- es gasten a Madrid, com no volen que el futur sigui incert i que aquest estiu sigui tan estrany?

Ah! Els retards de la Trasmediterránea, enguany de vergonya. I la informació que en donen als usuaris, cap. Amb tant d’internet, diumenge passat a les 4 no podien dir a quina hora arribaria el barco que havia de partir de Maó a les 4. Senyal que no sabien ni on era.