«Feta la llei, feta la trampa» és una expressió ben popular a ca nostra. L’avalen centenars d’anys d’història i d’experiències. Sovint per culpa dels governants que hem patit. Un país on han predominat els interessos dels més poderosos, havia de donar per força lleis que era de justícia no complir. O que era de justícia complir però que els de dalt de tot se saltaven amb impunitat total.
Una repassada ràpida dels darrers dos-cents anys ens du a la memòria un xinxer de reis corruptes, governants manipuladors, militars aprofitats, jutges parcials i tota casta d’animalons que han viscut grassos damunt les esquenes de la població. Clar que també hi ha hagut excepcions, però en general prest els hi han tallat el cap.
Potser per aquesta tradició tan arrelada és fa tan difícil, avui, fer complir fins i tot lleis elementals que es fonamenten en la defensa dels interessos col·lectius. I un exemple que ens toca de prop són les alarmes que aquest estiu proliferen a Menorca sobre la protecció mediambiental.
Les lamentacions venen de tot arreu. La proliferació de la pesca furtiva fa posar en dubte l’eficàcia de les zones de reserva marina. Les incursions de les àncores a les praderes de posidònia -amb tanta barca incontrolada- es contradiuen amb una legislació que pretén protegir la salut de la mar. Els abocaments de purins són un atac -que pagam car- a la qualitat de l’aqüífer.
Pitjor encara els pous que no respecten les limitacions que marca la llei, i encara més en un any de sequera com el que esteim patint. Sense descartar les 35.000 piscines que ja hi ha a Menorca i que costa de creure que totes compleixin la normativa que supòs que les afecta.
Fer complir les normes mediambientals pròpies de cada un d’aquest sector, i encara les de protecció de determinades espècies d’aus, de plantes endèmiques, etc. és una feinada si no hi ha darrere el convenciment i la voluntat generalitzada de la població de respectar-les.
Una feinada i una inversió en persones i mitjans que sembla que les autoritats afectades, o les mata la vessa i la desídia, o no tenen els recursos necessaris per poder-la abordar. Potser hi ha una mica de cada cosa. Però el problema més greu és que sembla que una part de la població -tant si són visitants com autòctons- no té massa clara la necessitat de complir aquestes normes.
I en aquests casos el recurs fàcil sol ser invocar l’educació a les escoles com a panacea universal que ho ha de resoldre tot... en un futur que mai no acaba d’arribar. Molt bé. Però també és certa la conclusió a què vaig arribar després d’una conversa mantinguda a Berna, la capital de Suïssa, amb un autòcton.
Jo el volia afalagar amb la tan alabada educació cívica dels suïssos, a la vista de la netedat que observava als carrers de la ciutat. «Ui, -me va respondre ell fent una rialleta- vostè no sap la multa que t’envelen si tires un paper enterra, per petit que sigui!»
I és que potser, aquí, ja es hora que cada norma de protecció del medi -que és evident que són necessàries- s’acompanyi dels mitjans per assegurar que es farà complir. Perquè si no és així, més val que no hi hagi normes. Estalviarem temps i discursos inútils.
Un altre dia ja rallarem de les vel·leïtats imperials que sembla que encara arrossega la monarquia espanyola, a la vista del paperot que ha fet el rei a la proclamació del nou president de Colòmbia. S’ho val.
