Si fos un jubilat o un funcionari públic estaria preocupat per l’anunci que em pujaran la pensió un 8,5 per cent o el sou un 3,5. Preocupat perquè el meu pagador, l’Estat, no està en condicions d’afrontar amb els seus ingressos ordinaris un increment d’aquesta magnitud de la despesa pública estructural. Perquè el govern fia de la inflació per mantenir la recaptació fiscal en xifres històriques, a costa d’un sector privat cada vegada més empobrit, i perquè s’haurà de continuar recorrent al deute públic, un cercle viciós d’on és molt difícil sortir. L’any qui ve sumarem 190 milions d’euros cada dia al compte que hauran de pagar algun dia, si poden, les pròximes generacions.
L’experiència de crisis anteriors ens ha ensenyat que les pujades d’avui són les retallades de demà. Som el quart país més endeutat de la Unió Europea i no tenim damunt la taula cap mesura que impliqui racionalitzar la despesa pública supèrflua o sanejar els comptes. L’opinió pública només accepten els anuncis que suposin més despesa i l’oposició té por a aixecar la veu per no quedar com els dolents de la pel·lícula. Confonent l’estat del benestar amb un assistencialisme més propi d’altres règims.
Els pressupostos per al 2023 aposten per ajudes i subsidis, mentre deixen la classe mitjana fora de qualsevol rebaixa fiscal. Com a resultat, els ingressos tributaris pugen un 7 per cent fins als 244.072 milions d’euros. Des de l’any 2008 els comptes de l’Estat no han tingut superàvit cap any. En altres paraules, no hem aturat de generar dèficit que s’ha transformat en més deute. En anys de crisi aquest desequilibri podia tenir una justificació, però en temps de creixement és una irresponsabilitat compartida pels governs del PP i ara per PSOE i Podem.
Avui Espanya paga més interessos que Portugal per col·locar lletres i bons. Tornarem a parlar d’aquí a un any per veure quina és la situació.
