Segur que ja ho hauran vist en qualque pel·lícula o en aquestes sèries que ara ens ocupen l’estona que podríem invertir en pensar. El transatlàntic se’n va per avall, les maletes ja suren damunt l’aigua i la gent encara es continua barallant pel pot de les joies o la cartera plena de doblers.
És un clàssic. I el final, ja el coneixen, tots ofegats.
Des de dilluns hi ha una reunió de presidents d’Estat al Caire, la capital aquella d’Egipte que en el seu temps ja va haver de suportar els faraons, que invertien els doblers de tot el país en poder tenir un bon funeral. Pobres, si sabessin que ara són una atracció turística...
I al Caire ja ha tornat a sonar la cantarella de sempre, que la situació és crítica, que l’escalfament de la Terra mos mena al desastre. Que si no mos espavilam, d’aquí quatre dies el món haurà canviat tant que no el reconeixerà ni la mare que el va parir. I sembla que és ver, que no diven cap mentida. Però i què?
Mentrestant ningú no vol perdre el poder o la feina, o el confort, si rallam dels països que més tenen i més contribueixen al desastre. I si qualque partit dels estats democràtics que encara queden al món intenta actuar en conseqüència, les mentides i el populisme ja s’encarregaran de barrar-li el pas.
A les reunions del Caire es faran grans declaracions i potser fins i tot hi haurà algun compromís d’aquells que els presidents signen amb cara satisfeta i ploma Montblanc. Però i després, què? Com explicaran als seus ciutadans que s’ha acabat anar tot el dia amb cotxo, embolicar-ho tot amb plàstic, omplir la casa d’electrodomèstics i renovar el vestuari cada any?
I anar de vacances ben enfora gràcies als vols de preu baix.
No hi ha por que els dirigents més sensats -que també n’hi ha- apliquin les mesures que tocaria aplicar, perquè voldria dir esquitxar tothom i donar per acabades les frivolitats a què ens ha acostumat la societat del benestar, al manco de la classe mitjana per amunt.
No hi ha por que apliquin les mesures que tocaria, perquè perdrien les eleccions. Pocs votants volen renunciar a allò que tenen, sigui poc o molt. I a més no es creuen que la situació sigui tan desesperada, per més sequeres, inundacions i pujades del mar que ja han viscut. I mentrestant, aquells a qui els problemes del món se’ls enfoten, van prement i agafant força.
O és que qualcú es pot creure que no hi ha una connexió directa entre els que neguen el desastre climàtic i el terraplanisme en expansió, l’aversió a les vacunes i tants d’altres disbarats com ens toca escoltar cada dia? Formen part del mateix exèrcit que aquests nous partits d’extrema dreta que ara es manifesten amb pell de xai.
I que hauríem de saber qui els finança i paga tant de bombo als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Perquè tampoc no és cap secret que les grans companyies que avui dominen l’economia del món, no tenen cap interès a fer canvis reals. Més enllà d’anuncis molt vistosos que fan oi de tan falsos com són.
L’objectiu és conquistar el poder des de dins de la democràcia, com va fer Hitler. I la ineficàcia dels dirigents davant els problemes més immediats o, també, la ignorància que no han resolt els estudis acadèmics, ni que siguin universitaris, són els seus millors aliats.
Per aquest camí la gran cimera del Caire serà magnífica, els presidents es faran fotos «campetxanes», com les d’aquell rei de les maletes plenes de doblers. Faran grans promeses i se’n tornaran a ca seva pensant com han de poder complir, sense que ningú no se’n ressenti, els compromisos que han signat.
I esclar, l’extrema dreta sí que té totes les solucions que ells no tenen, igual que els entrenadors de futbol de barra de bar o aquells altres que tot ho resolen posant l’exèrcit al carrer.
Ah! Que l’Ajuntament a qui li toca no estigui tan preocupat pel futur dels hotelassos de Son Bou, perquè al pas que anam, d’aquí a quatre dies ja seran dins la mar.
