Fa cosa de dues setmanes, en es ple des Parlament balear, es diputat mahonès Juanma Lafuente va demanar as conseller d’Educació i Formació Professional, Martí March, per sa demanda interposada per un pare davant es Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) perquè sa filla rebés almanco es 25 per cent de ses classes en castellà. Davant sa pregunta del sr. Lafuente, es conseller March va contestar educadament, com és habitual en ell, però poc a poc es va venir amunt l’homo, fins es punt d’afirmar que es model lingüístic educatiu des Govern -basat en sa imposició des català a totes ses etapes educatives- és un «model de bilingüisme integral que possibilita que al final de l’ESO els nostres alumnes sapiguen català, castellà, i una tercera o quarta llengua estrangera», i que «el nivell de castellà que tenen els nostres alumnes és semblant al d’aquelles comunitats autònomes unilingües».
És cert que s’està avançant, lentament, en matèria de llengua estrangera. Consider que, en general, ets al·lotets d’ara saben més anglès que sa gent de sa meua quinta o de trenta anys per amunt quan fèiem s’ESO. Però assegurar que en acabar s’educació secundària ets alumnes dominen una tercera o quarta llengua estrangera és fer un poc llarg. Ara bé, afirmar que sa immersió lingüística obligatòria en català que imposa actualment es Govern Armengol a s’Educació és un «bilingüisme integral» és una broma de mal gust, quan tots sabem que a Balears es pares no tenen dret a escolaritzar es seus fills en sa seua llengua materna si aquesta és sa castellana -tampoc si és sa balear-. I que es pocs que ho han demanat s’han trobat amb mil i un impediments per part des centres educatius. Senzillament, no poden triar s’opció d’escolaritzar-los en castellà, sa llengua oficial d’Espanya, per molt que sigui un dret reconegut a sa Constitució de 1978. Fillets acabats d’arribar a ses Balears de qualsevol regió d’Espanya castellanoparlant o bé de qualsevol país d’Amèrica del Sud se troben amb una educació íntegra i exclusivament en català, amb ses honroses excepcions d’aquells professors que tenen s’amabilitat de dirigir-se a aquests alumnes en castellà. Insistesc, honroses excepcions.
Però sa qüestió no és ara analitzar sa idoneïtat o no de sa immersió, sinó ses paraules del sr. conseller d’educació i FP sobre es nivell lingüístic dets estudiants baleàrics. I és que sa realitat és caparruda, i molts de professors veim en es nostro dia a dia com es joves balears rallen un castellà lamentable, infestat de catalanades (desenvolupado per desarrollado, la tasca per la tarea…) amb una pronunciació infumable i un nivell de redacció, d’ortografia i de coherència lingüística que brilla per sa seua absència. Tal vegada ses senyories des Govern tenen massa present sa realitat de Palma, capital de Balears, on és innegable que s’ús des castellà és molt present, però en es pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera sa realitat és una altra, i es joves balearparlants també es veuen perjudicats per un sistema que no els ensenya prou castellà ni prou bé, quan, paradoxalment, és s’idioma oficial de sa nació a sa que pertanyen.
Açò sí, té raó Martí March quan diu que es joves balears acaben s’ESO parlant perfectament en català; cada vegada xerren pitjor es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. D’exemples n’hi ha per na Clara i sa filla: ‘jo sóc’ en tost de jo som, ‘deixo’ o ‘estimo’ en tost de deix o estim, ‘corregeixo’ en tost de corregesc ‘ens veiem’ en tost de mos veim, ‘cognoms’ o ‘apellidus’ en tost de llinatges… o un ús incoherent de s’article baleàric (sa Catedral o ses dotze en tost de la Catedral o les dotze) que conduirà a sa seua substitució per s’article lalat igual que en castellà/català.
Si es nivell lingüístic des nostros joves as que aspira es Govern des Pacte és s’actual de «bilingüisme casteplano» i de desaparició de ses nostres riquíssimes modalitats lingüístiques insulars, idò, apaga y vámonos.
