Hi ha coses que només les veu qui les vol veure. Ara toca rallar del nombre de turistes que arriben a Menorca cada estiu més i de la compra de finques, cases, pisos i apartaments per part de persones i empreses que no resideixen a l’Illa.
Tret dels romàntics que cerquen la Menorca que s’acaba, també hi ha aquells que volen convertir cada lloc en un hotel rural i cada casa en un hotel «amb encant». I tots els que es financen la compra llogant l’apartament als amics i coneguts de la seva ciutat de procedència. D’on surt sinó tant de turisme sense lloc registrat de pernoctació?
És un procés que és tan legítim com antic, perquè ja s’ha repetit mil vegades a altres bandes i que en definitiva augura un canvi econòmic i social. Menorca tenia encara més atractiu fa cinquanta anys, però és ara quan està de moda. Com no podia ser d’una altra manera en un temps en què el món natural ha recuperat el seu prestigi perquè s’acaba.
Però ara no volen venir solament aquells que han cregut sempre en les coses senzilles i en els aliments de quilòmetre zero. Sinó també tot el papanatisme de multituds que acompanya les modes i que genera tants de conversos que tot allò que tenia valor, ho rebenten.
I qui no ho vegi així li recoman que, en comptes de fer un viatge a terres exòtiques, faci un passeig per la costa espanyola mediterrània amb especial entreteniment a València, Eivissa i una bona part de Mallorca. Descobrirà què ve a continuació del fenomen que està arribant a Menorca.
Clar que aquí tindrà més glamur, perquè ha arribat més tard i perquè els preus, d’entrada, ja s’han disparat. Però açò també s’acaba resolent. Tard o d’hora arriben els barris degradats i deixats de la mà de Déu. Ja ara, els menorquins que antany podien aconseguir pel seus medis un habitatge digne, es veuen obligats a reclamar habitatge social.
Eivissa, que quan jo era al·lot no arribava als 40.000 habitants, ara en té 160.000. I Mallorca crec que ja ha superat el milió. Benvinguda la gent de fora, però la massificació turística ha exigit tant de personal de serveis que ara els eivissencs històrics ja són una minoria a ca seva, amb els canvis socials i culturals que açò comporta.
Socials, culturals i econòmics. N’hi ha que es freguen les mans pensant que com més turisme arribi més negoci. Van errats. N’hi ha prou de mirar de qui són la majoria d’empreses d’Eivissa i qui, ara que són tants, hi fa allà el negoci. I ja coneixem també la misèria dels salaris i quines són les feines més demandades: primer de tot, cambrers i personal de neteja. Ep, fixos discontinus!
Unes feines tant o més dignes que qualsevol altra, però que quan es converteixen en l’opció bonibé única, limiten les expectatives del jovent autòcton i generen una emigració inevitable cap altres indrets. Tant d’esforç per pagar els estudis als fills perquè acabin marxant...
Segurament ja és impossible tornar a aquell moment dolç de l’economia menorquina en què l’agricultura, la indústria i el turisme eren tres peus prou sòlids i equilibrats i que van fer possible la diversitat sociològica de Menorca. Que la van convertir en un autèntic petit continent. El món ha canviat molt.
Però ben segur que encara es pot fer alguna cosa per evitar que l’Illa sigui un trofeu més del capital de les grans cadenes turístiques i els fons d’inversió sense cor. I en aquest sentit, voldria creure que la nova llei de la Reserva de la Biosfera serà un element positiu i no mel per atreure mosques.
Si Menorca s’ha mantingut tan atractiva per aquest nou turisme, contrari als blocs de ciment i amic de les energies renovables i la natura, no ha estat per miracle. Ha estat gràcies al pes d’una part de la població, partidària del proteccionisme, i a les seves organitzacions i partits, que han obtingut prou vots com per marcar una tendència diferent de la de Mallorca i Eivissa.
«Als del no», com tenien la barra de dir-los tots aquells altres que ho volien permetre tot. I que són els mateixos que ara, quan fan propaganda turística, aprofiten sense escrúpols les imatges idíl·liques de tot allò que s’ha salvat a pesar d’ells.
Encara hi ha una feinada per fer.
