Dies d’escàndols a la premsa espanyola. Cada dia un de nou. I, si hem de fer cas a l’experiència, encara tindrem moltes sorpreses desagradables d’aquí a les eleccions autonòmiques i, a final d’any, a les eleccions generals. Se les guarden a la faixa per al moment oportú.
Més que a un debat polític per orientar les grans decisions, sembla que assistirem a una subhasta de pedaços bruts, per intentar convèncer que qui els té més tacats és sempre el contrincant. Una situació que encaixa amb la mediocritat de les direccions polítiques actuals.
Cerquen l’impacte del moment i aquella anècdota fàcil que els permet construir un relat, més que no un projecte sòlid de futur. I és que potser, en el marc que estan instal·lats, ja no en queden de projectes de futur que paguin la pena.
Representen el final d’una època que ja no té res de nou per oferir, si no és resistir-se amb dents i ungles als canvis reals que, tard o d’hora, hauran d’arribar. I no és un problema estrictament espanyol. Hi assistim a la majoria dels estats, a la defensiva perquè res no canviï.
Així és que han hagut de ressuscitar les mòmies que guardaven als soterranis de palau. El nacionalisme d’Estat, la fòbia a l’estranger i la moral del segle passat. La unitat, com a objectiu sagrat, d’allò que ells anomenen pàtria, els moviments migratoris que ha provocat el propi sistema econòmic o la permanent discussió del dret de les dones sobre el seu propi cos.
Debats que no deixen de ser surrealistes en els temps que vivim. Però ells els exploten amb tants de mitjans que continuen convencent molts d’adults mentre els joves passen de tot. Per al jovent ja van inventar el Tik Tok i tota casta de collonades que, per poc que no vagin vius, els mantenen al marge de la realitat. Un elixir per oblidar els sous de pena que cobren la majoria i els lloguers impossibles de l’habitatge digne.
El resultat és una ciutadania desmemoriada, no ja de la història sinó d’allò que va succeir fa deu dies. I així és que la pluja constant d’escàndols que provoca el propi sistema arriba a semblar una simple banyadura matinal.
Des del silenci sobre les actuacions de l’anterior rei -en nom de la Constitució!- fins als morts a la platja de Melilla. Des de l’espionatge descarat a advocats i periodistes fins a la policia patriòtica secreta. Des de la venda al millor postor de milers d’habitatges socials fins a les influències i l’apropiació de doblers públics.
Des de la sordesa davant les denúncies dels tribunals internacionals de no respectar els drets humans fins als judicis fets a mida i amb data calculada. Des de l’ascens de malfactors fidels fins a les calúmnies sense càstig contra els opositors.
I a dia d’avui encara no sabem qui era aquell senyor M. Rajoy ni per què es va tancar en fals el judici dels terroristes marroquins de la Rambla de Barcelona. Ni per què el govern ha passat precipitadament de defensar els interessos del Sàhara a alinear-se amb el Marroc.
Per a distracció del personal, ens fan assistir a debats que sabem com acabaran des del primer moment. Perquè tots aquells altres que serien importants per saber on som i què podem esperar, els eviten de forma descarada. I si és el cas, al Congrés voten junts perquè no se’n xerri.
