Si una cosa m’he adonat aquests dies de Setmana Santa a Catalunya, és que tothom viu pendent del cel tot esperant la pluja. El paisatge ha mudat la pell cap a un color terrós i qualsevol passejada et fa adonar de la manca d’aigua que hi ha. Fins i tot la quotidianitat de pensar que un dia assolellat es sinònim de bon dia ja no és tant evident i s’associa més aviat tot el contrari, que plogui força que falta ens fa perquè, si no, patirem.
La falta d’aigua s’ha traslladat també al terreny polític amb un intent de Decret de Sequera per transmetre a la ciutadania que els governants estan prenent cartes en l’assumpte. Ni això provoca consens i com sempre passa, les inversions en infraestructures que portin eficàcia i eficiència hídrica, no es podran fer d’un dia per l’altre sinó que entre acord, aprovació de pressupost, permisos i execució, de seguida passaran cinc anys, si no set, en el millors dels casos.
Com que les solucions materials no arriben, fa unes setmanes pagesos i feligresos van apel·lar a la divina providència per demanar pluja per la via del miracle. La missa i processó van anar presidides per l’actual Bisbe de Solsona, Francesc Conesa, que abans havia estat entre nosaltres, i a la celebració es veu que van assistir més de 250 persones, generant a la vegada una gran expectació mediàtica davant el fet d’invocar la Mare de Déu dels Torrents per tal que plogués. Al 2008 ja es va viure una situació de sequera semblant a la zona i la pregària llavors va donar els seus fruits. Ara per ara, però, no hi ha previsió de massa pluja als mapes del temps i cada gota que hi ha als pantans es comença a comptar.
