El nou bisbe Gerard Villalonga és el protagonista informatiu d’aquesta setmana a Menorca. La seva ordenació ahir a la Catedral, amb la litúrgia pròpia d’un esdeveniment solemne, obre l’etapa d’un bisbe menorquí a la pròpia diòcesi, un fet que només s’havia donat amb el bisbe Vila, a finals del segle dels britànics, quan es va restaurar la diòcesi.
Més que apuntar les necessitats de l’església local, que deuen ser moltes, o la situació que viu la fe catòlica, crec que és rellevant avui el carisma personal de qui ha de dirigir la diòcesi en els pròxims anys. Sempre he sentit un profund respecte per les persones que es donen totalment, que renuncien a moltes coses per fermar un compromís de servei com el que obliga als preveres. Crec que és un acte generós sovint poc valorat.
Tothom coincideix aquests dies en destacar el caràcter amable, la proximitat, l’actitud de servei del bisbe Gerard, especialment amb aquelles persones que més necessiten una ajuda a una persona que els acompanyi. Aquesta vocació, aquesta actitud, crec que és molt més important que no els debats que a vegades es generen sobre ideologies aplicant clixés polítics que no s’ajusten a la jerarquia del compromís.
L’església a Menorca manté una funció valuosa. Especialment per les persones creients. Però també socialment i culturalment, en la preservació del nostre patrimoni i de la nostra història i llengua, i sobretot amb la tasca d’una Caritas imprescindible, que té per endavant una missió enorme, perquè els temps que venen la fan encara més necessària.
El bisbe Gerard deia, a l’entrevista que li va fer Josep Pons Fraga, que aquests dies rep felicitacions de moltes persones de dins i fora de l’església, i se sent un poc aclaparat. No vol despertar grans expectatives. «Jo no faig miracles», diu. «Som un home normal, amb vocació de prevere, que procura fer les coses el millor que puc». Un bon programa. Esperançador.
