Amb en Joan López Casasnovas havíem coincidit, més d’una vegada, en la fatiga que provoca haver de defensar la catalanitat de la llengua dels menorquins. Cansa molt haver d’explicar una i una altra vegada coses òbvies que tothom que respecti la ciència pot entendre. I comprovar.
Però qualsevol explicació té un resultat nul davant determinats col·lectius, d’aquells que, en comptes de mirar el conjunt, volen posar la banya en el cas més concret i excepcional que troben per demostrar allò que és indemostrable. I que si no el troben, se l’inventen.
Així és que el tema de la llengua sembla que no decau i continua omplint pàgines i pantalles per poc que salti una guspira que en doni ocasió. No fa massa dies me vaig entretenir a llegir, al Menorca digital, els comentaris que, en aquest sentit, havia provocat la notícia de la presentació d’un candidat electoral nou. I era esfereïdor, tant pel nombre com pels continguts.
Quan jo era al·lot ens arribaven a dir que el menorquí era una barreja de llengües, conseqüència de les diverses ocupacions que havia patit l’illa. Tal disbarat ja no colaria ni entre els terraplanistes i ara toca escampar que és una llengua independent que, posats a dir-la grossa, potser té els seus orígens en el món talaiòtic.
Sentint aquests coses, un professor de filologia del passat potser optaria pel suïcidi, com alternativa a la por de tornar-se boig. Però per fortuna avui dia els estudis de lingüística han avançat tant que aquests disbarats només poden provocar ganes de riure i una certa pena si, qui ho diu, s’ho creu de ver.
Tot i que darrere els difusors d’aquestes teories no n’hi sol haver gaire, de bona fe, sinó tot el contrari. Les seves obsessions són polítiques i poden anar des de l’espanyolisme lingüístic imperial fins a l’odi a tot allò que faci olor de català. I ho tenen pelut, perquè és inqüestionable que és d’on venim. Mala cosa, odiar la mare.
El menorquí és el català que es parla a Menorca, com l’empordanès és el català que es parla a l’Empordà. Però açò no impedeix que, junts, disposin d’un codi comú a l’hora d’escriure. I no hauria de sorprendre a ningú, perquè aquí deçà tenim el castellà que, amb molts més dialectes que noltros, també el té, el seu codi comú.
La diferència és que en el cas del castellà el dirigeix la Real Academia de la Lengua, creada pel borbó Felip V el mateix any -no és una coincidència- que prohibia l’ús oficial del català. I, en el nostre cas en canvi, hem adoptat el codi comú sota la direcció de les institucions lingüístiques de Catalunya, València i Balears, que no tenen cap dubte sobre la unitat de la llengua.
És evident que haurem de continuar cohabitant amb el discurs contrari, per més que estigui clar que l’únic objectiu dels seus promotors és esquarterar l’idioma per destruir-lo millor. És un clàssic de la història del món. I és l’inconvenient de no tenir darrere un Estat que ens defensi en comptes de donar-los corda.
Però així i tot, hem sobreviscut i avui, com a part viva del català, disposam de tots els instruments que han aportat les noves tecnologies, com qualsevol altra llengua culta del nostre entorn. Tenim al nostre abast els recursos materials avui imprescindibles per poder transmetre la nostra cultura sense complexos.
Ara bé, avui hi ha reptes més importants que contrarestar els negacionistes. L’estadística ens diu que a la Menorca del segle XXI hi viven persones de fins a 110 nacionalitats, cosa que comporta, al manco, la presència d’una quarantena de llengües diferents. I, segurament, molts d’aquests nouvinguts tenen la voluntat de romandre i arrelar a l’illa. I de tenir-hi fills.
Així és que, si es vol mantenir una societat fidel a la seva tradició cultural, i en definitiva «defensar el menorquí», toca obrir portes i crear vincles amb la nova població. Perquè es pugui incorporar a la que ha de ser la seva nova cultura, sense que açò signifiqui -naturalment- haver de renunciar a la dels seus orígens.
El món de la cultura i l’educació tenen una feinada a fer, per més que és evident que ja en fan. Però el conjunt de la població menorquina, també. I la primera, rallar menorquí sense complexos.
