Diven els cronistes de l’època que ensoldemà de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, els assaltants van tenir la sorpresa de trobar una ciutat pacífica en què tothom havia tornat a la seva feina com si res no hagués succeït.
I no és estrany que els sorprengués perquè, fins a la vigília, la ciutat s’havia defensat amb dents i ungles de l’assalt de les tropes castellanes i franceses del rei borbó Felip V. Un setge que havia durat quinze mesos i que havia escampat la ruïna, la gana i milers de morts.
València ja havia caigut el 1707 i Mallorca va caure el 1715. Així començava la història de l’Espanya que avui coneixem. El nombre d’ajusticiats, empresonats, espoliats i exiliats que va provocar la victòria borbònica és incalculable. I si Menorca en va quedar al marge va ser perquè la Gran Bretanya la va integrar -que no ocupar- a la seva corona.
Aquests fets tan antics crec que poden servir avui -salvant les distàncies- per explicar què està succeint a Catalunya. Ja hauran reparat que hi ha tanta calma que els mitjans de comunicació s’han deixat d’interessar per aquest territori. Ja no en rallen. I que hi ha un discurs insistent que afirma que els somnis d’independència ja són el record d’una època que no ha de tornar.
Però l’aparent pacificació ha tingut un preu. Encara hi ha centenars de judicis, en curs o pendents, penes de presó, multes que arruïnen famílies i tantes inhabilitacions que els partits sobiranistes han quedat literalment decapitats. Tret dels líders que van optar per l’exili i que són, per a uns, la peça de caça que posaria punt final al problema. Però, per a uns altres, l’esperança que la lluita encara no ha acabat.
No hi ha dubte que la decisió de concedir l’indult a alguns dels dirigents que havien estat jutjats i que acumulaven penes de fins a tretze anys de presó, ha contribuït a la sensació de retorn a la quotidianitat autonòmica. Costa de creure que l’actitud de l’actual govern català -Esquerra Republicana- no sigui una contrapartida pactada amb el govern espanyol.
No s’entendria, si no, que el republicans no aprofitin els vots que tenen al Congrés i que hagin aprovat sense contrapartides els pressupostos del govern. Tampoc no s’entendria la seva aproximació al PSOE ni la seva sintonia amb els socialistes catalans. Ni que ja ni parlin d’aquella taula de diàleg que només ha servit per recuperar la imatge del president Sánchez davant Europa.
Així, una vegada més, els governs espanyols -de qualsevol color polític- han sufocat les aspiracions catalanes per la via de la força policial i jurídica sense oferir res a canvi. I sense renunciar a les pràctiques fora de la llei de l’espionatge generalitzat -Pegasus- i les falses notícies sobre comptes a l’estranger, aliances amb els russos i grups terroristes.
Però la reacció ciutadana, d’aquella majoria que va votar o va intentar votar en el referèndum de 2017, recorda la del passat. Tornar al treball com si res no hagués succeït. Decebuts segurament per la traïció o l’acolloniment de determinats polítics, però convençuts que la seva raó no els la podrà prendre ningú.
Hi ha una consciència molt estesa que l’actual govern de la Generalitat és de broma: sotmès, sense recursos i sense imaginació. I que el seu Parlament ha perdut qualsevol eficàcia. Cap llei d’importància que vulgui impulsar passa el llistó del poder judicial. I un organisme de caràcter administratiu com és la Junta Electoral ja s’ha pogut permetre cessar tres diputats electes. Dos dels quals eren l’anterior president de la Generalitat i l’actual presidenta del Parlament...
Hi ha una pressió difícil d’amagar per tornar a l’autonomisme més acrític, exercida tant pels mitjans de comunicació privats com pel públics de la pròpia Generalitat. I qui vulgui pot saber els doblers i les amenaces que s’aboquen perquè sigui així.
Però potser l’atac més implacable és a l’economia catalana. L’exconseller Giró, en el seu dia un dels principals dirigents de CaixaBank, ha calculat que Catalunya aporta a l’estat, cada any, fins a 20.000 milions d’euros més dels que li correspondrien. Un fet que explica l’endarreriment de totes les infraestructures en el territori més dinàmic de l’Estat. I les inversions que periòdicament es prometen, mai no arriben a culminar. L’exemple és RENFE, amb una avaria important 8 de cada 10 dies de l’any.
Potser és el moment de recordar que aquesta sensació d’espoli tan estesa a Catalunya va ser, precisament, el punt de partida del moviment polític que, a falta de respostes de l’Estat, va culminar en el referèndum prohibit de l’1 d’octubre de 2017.
